Francisco López Muñoz
Professor de Farmacologia i vice-rector de Recerca i Ciència i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela. Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat a l’edició espanyola del portal acadèmic “The Conversation” el 18 de febrer del 2021
Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), reflexiona sobre la tortura i males praxis exercides a consciència pels metges a l’article “Los médicos y la tortura: ¿cómo es posible esta relación?”, publicat a l’edició espanyola del portal acadèmic “The Conversation” el passat 18 de febrer. L’acadèmic signa aquest estudi al costat de la professora de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Rei Joan Carles I i vice-presidenta del Centre d’Investigacions sobre Totalitarismes i Moviments Autoritaris Esther Cuerda.
“Fins al segle XVIII, la tortura va formar part del sistema judicial, exercint un paper clau en els procediments d’enjudiciament, condemna i sentència. La primera vinculació legal dels metges amb la tortura cal buscar-la en la ‘Constitutio Criminalis Carolina’ (1532 ), cos de lleis del Sacre Imperi Romà Germànic editat durant el regnat de l’emperador Carles V. En aquest text s’estableix la presència oficial d’un metge en les sessions de tortura, amb el principal objectiu de dictaminar la resistència dels reus. En anys successius, es va anar perfilant encara més el paper del metge en aquestes sessions, en les quals actuava com un funcionari judicial més, diagnosticant les possibilitats de supervivència i certificant la salut del penat”, expliquen els autors la vinculació que, des d’antic, té la tortura amb la medicina, en tant que pràctica legal.
López Muñoz i Cuerda assenyalen com el paper dels metges va ser durant diversos segles merament administratiu, signant certificats o emetent opinions, ja que existien diverses exempcions en la pràctica de la tortura (subjectes cecs, muts, discapacitats, malalts comuns i malalts mentals o embarassades) i era el metge qui dictaminava si un reu podia ser sotmès o no a tortura. “Però, a la pràctica, la seva presència en aquestes sessions no era freqüent, doncs, en moltes ocasions, els tribunals no disposaven de diners per pagar-los”, expliquen.
Tot i així, és precisament al segle XX quan l’ús de la tortura va adquirir la seva màxima expressió, especialment després de l’arribada al poder d’Adolf Hitler a Alemanya. “L’exercici de la tortura ja no es dirigia a l’obtenció de testimonis, sinó que va ser simplement una eina d’abús físic i maltractament per assegurar el poder mitjançant el terror. A partir d’aquest moment hi va haver un canvi dràstic en el paper de metge en relació a la tortura, ja que el professional sanitari va passar a exercir part activa en aquest procés i va col·laborar en el desenvolupament de nous mètodes i possibilitats tècnico-científiques. La implicació dels professionals sanitaris es va anar fent indispensable”, detallen els autors, que lamenten com després del nazisme, règims totalitaris i fins i tot l’Exèrcit dels Estats Units entrat ja el segle XXI han seguit fent servir la tortura.
