Dr. Josep Ignasi Saranyana
Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic emèrit de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Una historia de la ‘historia de la teología’“, que es va publicar al volum 15 de la revista “Memoria y Civilización. Anuario de Historia”, corresponent a l’any 2012, un monogràfic en homenatge al professor Ignacio Olábarri Gortázar, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Navarra, que edita la publicació, amb motiu de la seva jubilació. La revista té com a objectiu fundacional fomentar el debat obert, obrir noves línies de recerca i convertir-se en un fòrum de reflexió teòrica que serveixi per al diàleg amb altres disciplines.
Per a l’acadèmic, la història de la teologia no és sinó una disciplina recent a l’àmbit catòlic, ja que els primers manuals universitaris remunten als anys 30 del segle XX (Martin Grabmann, Luigi Allevi i Fulbert Cayré) i només després del Concili Vaticà II es va abordar una exposició contextualitzada dels temes teològics. “La història de la teologia, com a disciplina teològica, ha pres més relleu en els plans d’estudis dels centres teològics. En els darrers anys s’han publicat alguns tractats, en diversos volums, i, sobretot, quatre manuals universitaris (Henri Rondet , Jean-Pierre Torrell, José Luis Illanes i Josep-Ignasi Saranyana, i Juan Belda Plans). Cal analitzar els pros i contres d’aquests manuals en el context de les noves propostes historiogràfiques”, introdueix l’autor el seu article.
Saranyana analitza de manera succinta tots aquests textos per repassar l’evolució de la historiografia teològica. En aquest sentit, l’expert destaca la importància de la contextualització en la història de la teologia, fent referència a filòsofs com José Ortega i Gasset i metodòlegs com Friedrich Stegmüller, que subratllen la necessitat de comprendre el pensament teològic en el context històric i social. També esmenta la rellevància d’estudiar no només la teologia sistemàtica, sinó també disciplines auxiliars i manifestacions culturals que influeixen en la consciència religiosa d’una comunitat.
Al segle XX, aquests estudis van aprofundir en les concepcions teològiques gràcies a l’anàlisi de materials d’arxiu. Autors com Cayré van publicar manuals centrats en la història i la doctrina de l’Església, mentre que Wihelm Dilthey va plantejar l’objectivitat de les ciències històriques i la importància de reviure l’experiència per comprendre la història utilitzant mètodes historicocrítics per superar les limitacions metodològiques hegelianes. Abans del Concili Vaticà II, la ciència teològica estava dividida en estudis historicocrítics i manuals de teologia sistemàtica, però després del Concili es va trencar aquesta separació i es va emfatitzar la importància de fonamentar la teologia a la Sagrada Escriptura.
A les publicacions de les darreres dècades, Saranyana observa un creixent interès en la història dels intel·lectuals i la seva influència en la teologia, així com en la contextualització dels temes teològics. A més, destaca l’interès de presentar la comprensió del misteri revelat a l’Església al llarg del temps per part dels autors. Aquestes tendències reflecteixen un enfocament més ampli i profund en l’estudi de la història de la teologia, que va més enllà de la mera erudició i busca comprendre l’evolució del pensament teològic en el seu context històric i social.
