Enrique Sada
L’historiador mexicà Enrique Sada, col·laborador habitual de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica els articles “Bronce sangriento”, “Maromas y desmemoria política”, “¿Qué culpa tienen los historiadores y cronistas?”, “Del rescate de una carta de Hernán Cortés”, “Del patrimonio histórico y su salvaguarda” i “Un mito contra otro“, publicats entre els passats 24 de juliol i 29 d’agost al portal digital Código Libre i al diari “El Siglo del Torreón” i en els que aborda diversos episodis de l’actualitat mexicana i els seus vincles històrics.
A “Bronce sangriento”, Sada parteix de la màxima de què una les premisses bàsiques dels règims totalitaris en la història moderna del món és l’apologia del crim, referint-se al populisme que s’ha instal·lat a moltes democràcies occidentals i referint-se, en concret, al seu país. “En el cas mexicà, la història acadèmica s’ha encarregat de desentranyar i permetre l’exhibició tant com el qüestionament en profunditat sobre la galeria de falsos pròcers amb els quals l’imaginari públic ha estat contaminat des de la més tendra infantesa al nostre país, ja fos a través del ditot presidencial i el calendari de la Secretaria d’Educació Pública o la impostura d’hemicicles, monuments i grans avingudes dedicades a personatges que en països lliures i desenvolupats no trobarien lloc digne per ser exhibits més que a les clavegueres”, explica.
Per la seva part, a “Maromas y desmemoria política”, incideix en el mateix tema, assegurant que una de les característiques més típiques de la classe política, en particular dels règims socialistes, és la incongruència, posant com a mostra d’això els festejos celebrats a Ciutat de Mèxic amb motiu dels 700 anys de la fundació de Tenochtitlan, malgrat que ja s’havien celebrat el 2021, o la nacionalitat espanyola que tramita la família de l’expresident Andrés Manuel López Obrador després de repudiar Espanya. “El primer és una ocurrència antihistòrica tan desafortunada com xenòfoba i racista per partida doble, ja que no només atempta contra les nostres arrels hispàniques (la titular de l’Executiu no ho va dir en nahuatl ni en otomí), sinó que també pretén esborrar de cop de ploma a les més de 200 ètnies que no només no s’identifiquen en l’absolut amb els mexiques als quals van patir, i que tampoc no són reconeguts des de la mesquinesa d’aquest tipus de celebracions centralistes”, considera.
L’expert dedica “¿Qué culpa tienen los historiadores y cronistas?” a revelar les carències educatives a Mèxic, especialment pel qque fa a l’educació superior, arran de les crítiques d’uns estudiants de la Universitat Autònoma de Durango que revelen el seu baix nivell acadèmic. “A més de confessar que no només no llegeixen, sinó que menyspreen i desconeixen el que són fonts primàries o fonts secundàries de recerca, manifesten una ignorància profunda i dolosa respecte als qui critiquen, ja que ignoren que els qui exerceixen com investigadors i cronistes no només no solen cobrar un sou digne, sinó que a més es veuen limitats per la falta de suport del Govern (que sol ser una constant) i de les seves institucions públiques culturals i educatives, que en donat cas són els veritables responsables que no s’auxiliï degudament als qui a més solen pagar de la seva pròpia butxaca per difondre o publicar les seves troballes en la majoria dels casos”, afirma.
A “Del rescate de una carta de Hernán Cortés”, l’historiador es refereix document firmat per Hernán Cortés fa 500 anys retornat a Mèxic 30 anys d’haver estat robat pel Govern dels Estats Units. “L’FBI va informar que va tornar a les autoritats mexicanes una pàgina original del manuscrit firmat pel pare del mestissatge mexicà el 20 de febrer del 1527. Segons va informar l’agent especial Jessica Dittmer, que va dirigir la recerca i rescat juntament amb el Departament de Policia de Nova York, el document és una ordre de pagament en or que va fer Cortès per a una expedició. L’esmentat manuscrit va ser robat a finals de la dècada del 1980 a la capital del país, on formava part d’una col·lecció de documents de Cortés a l’Arxiu General de la Nació“.
Sada incideix sobre el retorn d’aquesta carta d’Hernán Cortés a “Del patrimonio histórico y su salvaguarda”. “Tot i que aquesta peça de valor històric és només part d’una de les 14 cartes que van ser sostretes fa gairebé 40 anys (mateixes que ja es troben en camí de ser repatriades també), cal reconèixer que aquest assoliment va ser realitzat no per instàncies mexicanes ni per una constant recerca d’anys per part de les nostres autoritats, sinó per iniciativa del famós FBI, l’operació del qual va ser encapçalada per una professional en la matèria”, recorda.
Finalment, a “Un mito contra otro”, el col·laborador de la RAED critica el poc rigor, quan no oberta manipulació, de creacions audiovisuals que aprofiten una lectura interessada de la història. “És ben sabut que Ridley Scott, al geni del qual devem clàssics com ‘Blade Runner’ i ‘Los duelistas’, reconeix el seu menyspreu per la història acadèmica per prendre llicències pròpies, com va fer amb el seu lliurament fallit de ‘Napoleón’. Tot i això, almenys té l’honradesa de manifestar-lo obertament a diferència d’altres com Guillermo del Toro, Pedro Almodóvar o Alejandro Amenábar, que sí que incorren en la impostura del frau antihistòric a l’hora de vendre propaganda política com a certa en pel·lícules com ‘Ágora’, ‘El laberinto del fauno’ o ‘Mientras dure la guerra’, per citar-ne algunes”, conclou.
