Sr. Fernando Ónega López ingressa com a Acadèmic d’Honor de la RAED

Sr. Fernando Ónega

El Excm. Sr. Fernando Ónega López, Periodista, ingressa com a Acadèmic d’Honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors, amb el discurs “La agonía del estado”.

Respon: Excm. Sr. Dr. José Ramón Calvo Fernández, Doctor en Medicina i Cirurgia

Seguiu l’esdeveniment en directe

Podeu seguir l’esdeveniment en directe des d’aquesta pàgina:

Introducció al discurs “La agonia del Estado” pel Sr. Fernando Ónega

He tingut la gosadia de copiar el colossal Miguel d’Unamuno, perquè la seva apel·lació a la paraula “agonia” a la seva “Agonia del Cristianisme” s’aproxima al que vinc a dir-vos sobre l’Estat. “Agonia, va escriure el senyor Miguel, vol dir lluita. Agonitza qui viu lluitant, lluitant contra la vida mateixa. I contra la mort. L’agonia és, doncs, lluita”. Fi de la cita.

Porto aquestes reflexions al món laic, de vegades agnòstic, de l’Estat i començo amb una tesi arriscada: aquest període passarà a la història com un dels temps en què no sabíem què fer amb ell. Ni amb ell ni amb res, perquè jo sempre vaig pensar que la pròxima gran guerra seria per l’aigua, i serà pel caprici de dos saltejadors de camins que es diuen Putin i Trump.

Com que porto el dubte injectat a les meves venes, sóc el dubtador major del Regne i, a sobre, gallec, he de començar per una pregunta: “Existeix l’Estat?” L’escolto al meu llogaret quan demanen i ningú els escolta, però també la vaig llegir en un llibre clàssic, “L’Estat”, del clàssic Helmut Kuhn.

Dic jo, senyor Kuhn, amb lògica elemental de pagès que, si tant es parla i tant s’escriu sobre l’Estat, alguna existència ha de tenir. Per ser sincer per una vegada a la meva vida, em passa el mateix que a Sant Agustí amb el temps: “Si no em pregunten què és el temps, ho sé; però si m’ho pregunten i ho vull explicar, ja no ho sé”. Una cosa molt semblant em passa amb l’Estat. I segur que l’Estat, quan es mira ell mateix i es pregunta qui és, respon: “No sé qui sóc, però sóc”.

El primer impuls em porta a sospitar que l’Estat és, com ara es diu, “el més”, que en el llenguatge proletari sempre va ser “la de Déu”. Quan alguna cosa seva el taquen brutes mans o ho contaminen els nostres febles judicis, se sent la veu de l’Altíssim: “No ho toqueu, assumpte d’Estat”. Quan els jerarques entenen que alguna cosa no ho hem de conèixer els miserables humans, li posen un segell que diu “secret d’Estat”. Quan es desqualifica algú, se li retreu: no té cap sentit d’Estat. I quan algú entén les meves necessitats, encara que no ho satisfaci, que fins i tot podria governar un país, i que reconeix algun dret social –tampoc cal que siguin tots–, se li rendeixen honors d’“home d’Estat”. Poques vegades es diu “dona d’Estat”, Déu sap per quina raó, tradició o marginació.

Una altra cara menys respectuosa, però útil: als “indepes”, sobretot catalans i bascos, els produeix urticària la paraula Espanya (“la paraula és un dèspota totpoderós”, deia Gorgias), els alleuja no pronunciar aquest nom i referir-se en mítings i altres intimitats a l’Estat espanyol. Espanya no existeix, l’Estat espanyol, sí.

Pel que fa als republicans, fins i tot els que han jurat o promès “lleialtat al rei”, no fan servir mai les paraules “rei” o “monarca”. Troben alleugeriment per a la seva consciència en l’expressió “Cap d’Estat”, encara que hagi estat el títol oficial de Franco.

Segon dubte: és important l’Estat? Acabo d’apuntar que és “el més”, “la de Déu”. Fixeu-vos si serà el més i la de Déu, que Fraga va escriure aquesta apologia: “Tan important com la brúixola, la pólvora o la impremta, l’Estat nacional modern va suposar un descobriment de la transcendència més gran”.