Dr. Francisco López Muñoz
Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia i vicerector de Recerca, Ciència i Doctorat de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), protagonitza juntament amb Francisco Pérez Fernández, professor de Psicologia i Criminologia i Seguretat, i Heriberto Janosch González, professor de Criminologia i Seguretat, tots dos a la Universitat Camilo José Cela, l’article “La autopsia psicológica, método clave para esclarecer una muerte inexplicable“, publicat al diari “La Vanguardia” el passat 8 de maig després que els tres experts publiquessin un estudi sobre aquesta matèria al primer número de “Logos”, la revista científica del Centre Universitari de la Guàrdia Civil. La Newsletter de la RAED també va recollir les seves conclusions a l’article “L’autòpsia psicològica com a tecnologia auxiliar de l’anàlisi de conducta i la investigació policial”.
Els autors exposen les vies que ofereixen les indagacions psicològiques per determinar si una persona morta s’ha suïcidat o ha estat víctima d’una mort accidental o fins i tot d’un homicidi. “Per molt que els equips de forenses tinguin avui dia una àmplia formació, l’aplicació de les últimes tecnologies i un exhaustiu protocol per extreure conclusions clares tant de la investigació del decés com d’una rigorosa autòpsia fisiològica, hi ha vegades en què resulta pràcticament inviable dictaminar amb el 100% de certesa la causa d’una mort”, planteja l’article signat per la periodista Anna Tomàs.
“L’autòpsia psicològica va començar a emprar-se al nostre país a finals dels anys 80 del segle passat a l’àmbit forense del cos de la Guàrdia Civil. La Policia Nacional ho està emprant cada vegada més des dels anys 90. No tenim un percentatge clar de la seva incidència, perquè no es comptabilitzen específicament els casos i perquè no es tracta d’una ciència exacta, però la seva utilitat, fins i tot en denúncies per desaparicions, fa que aquesta tècnica sigui cada cop més necessària. La resolució d’un cas no es fa pública per petició de les parts implicades”, explica l’acadèmic en aquesta publicació.
Aquest mètode parteix de la premissa, comunament acceptada tant per criminòlegs com per psicòlegs forenses que, d’alguna manera, tota víctima d’una mort produïda en circumstàncies confuses deixa unes “petjades psicològiques” que poden aclarir les causes de la seva mort en les relacions familiars, en la seva relació laboral, en els seus hàbits i en les conductes prèvies a la seva defunció… Per tant, del que es tracta és de resseguir aquestes empremtes en el comportament del finat en els últims dies o hores de vida per buscar explicacions a la seva conducta i el seu psiquisme, i aclarir així què és el que ha passat realment, prossegueix l’article.
Els especialistes expliquen que l’anàlisi de conducta és, en realitat, una tecnologia d’anàlisi invers que intenta generar hipòtesis de recerca temptatives i mai tancades a partir de la informació fragmentària que proporciona un problema ja donat: el delicte particular comès tal com es presenta. Això fa que l’analista de conducta hagi de respondre al perfil d’un professional que, arran d’un estudi proactiu, sistemàtic i conscienciós de la informació disponible a les diferents instàncies del procés de recerca criminal, desenvolupi orientacions i estratègies útils a l’agent de camp.
