Papa Benedicto XVI
Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic emèrit de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica el treball “Los escritos universitarios del joven Ratzinger (1951-1962)”, publicat al volum 15 de l’“Anuario de Historia de la Iglesia” de la Universitat de Navarra. L’article analitza la trajectòria teològica del papa Benedicto XVI durant els primers onze anys de la seva carrera universitària, des de la tesi doctoral fins a l’inici del Concili Vaticà II i el trasllat a Münster.
L’acadèmic assenyala com els temes en què el pontífex va centrar la seva recerca inicial s’han mantingut constants al llarg dels anys: la relació entre tradició i escriptura, les claus eclesiològiques per comprendre les relacions entre Església universal i particular, les premisses per a la possibilitat de la Teologia com a ciència i el paper de la raó en el discurs teològic i la singular mediació de Crist. “L’activitat científica de Benedicto XVI va començar molt aviat, quan encara era estudiant del seminari diocesà de Frisinga, l’any anterior a la seva ordenació sacerdotal. El juliol del 1950, en acabar el semestre d’estiu, Joseph Ratzinger va ser convidat per la Facultat de Teologia de Munic, i molt particularment pel seu mestre i amic Clemens Gottlieb Söhngen, a presentar-se a un concurs teològic, consistent a redactar un treball de recerca sobre ‘Poble i casa de Déu a l’ensenyament sobre l’Església de Sant Agustí’“, inicia Saranyana la seva argumentació.
Aquest va ser el treball que va obrir al jove Ratzinger les portes del doctorat, ja que el treball es podria computar com una memòria de recerca per obtenir aquest grau, que s’hauria de completar amb uns exàmens orals i escrits i la defensa pública d’unes tesis teològiques preses de les disciplines dels estudis institucionals. La tesi va ser acabada poc abans de l’ordenació sacerdotal, a finals de la primavera del 1951, i es va publicar el 1954. “Amb aquest estudi veiem l’atmosfera cultural en què es desenvolupava el jove Ratzinger: els pares del segle IV, sobretot sant Agustí, i la renovació històrica de la teologia, lluny de l’historicisme… Per completar el quadre, caldria afegir l’influx dels nous corrents patrístics francesos, ja des dels anys dels seus estudis seminarístics o institucionals. No hi ha cap dubte, per tant, que la memòria doctoral ratzingeriana se’ns ofereix com una peça sòlida, ben documentada, fermament ancorada en la tradició, segons l’estil del seu mestre Söhngen“, prossegueix Saranyana.
Dr. Josep Ignasi Saranyana
L’acadèmic prossegueix amb els estudis del futur papa a la càtedra de Teologia fonamental del Seminari de Frisinga, que va obtenir el 1958, i la seva docència a Bonn que va precedir la seva participació al Concili Vaticà II ia la càtedra de Teologia dogmàtica de la Universitat de Münster, de la qual prendria possessió el semestre d’estiu del 1963. “Durant el Concili Vaticà II Ratzinger es consagraria com un teòleg de primera línia, malgrat la seva joventut, ja que no havia complert encara els quaranta anys. Mentrestant havia passat a la càtedra de Teologia dogmàtica de la Universitat de Münster, on se sentia més còmode que explicant Teologia fonamental, la seva tasca a Freising i Bonn”, assenyala Saranyana.
L’estudiós destaca dos elements clau d’aquesta etapa en la formació del gran teòleg: la seva fidelitat al mètode après del mestre Söhngen, en el sentit que cal estudiar els problemes en el context de la tradició de l’Església, i una sèrie de qüestions dogmàtiques que ell mateix s’havia plantejat al començament de la carrera acadèmica, com són les relacions entre tradició i Escriptura, l’aparent dialèctica eclesiològica entre institució i carisma, l’harmonització entre Església universal i Esglésies particulars, les possibilitats efectives de la raó humana per a articular un discurs veritable sobre les coses divines i així la possibilitat de la Teologia com a ciència, i la salvació per Crist, únic mitjancer.
