Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’entrevista que va fer al reconegut expert en psicologia infantil i juvenil Javier Urra, qui va exercir com a primer defensor del menor a Espanya entre el 1996 i el 2001 i que acaba de publicar el llibre “¿Qué se le puede pedir a la vida?”. L’acadèmic va publicar aquesta entrevista el passat 9 de juliol a la secció “Red de lectores” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de la qual forma part activa.
“És bonic treballar en equips pluridisciplinaris on un escolta l’altre i aprèn. Veure gent que s’il·lusiona amb la vida perquè hi ha molt llanguiment. M’agrada la gent vital il·lusionada i il·lusionant. Cal educar en la bellesa, en l’ideal renaixentista del que és veritable, el que és bell i el que és just. Avui parles dels clàssics… i la gent surt corrent”, explica Urra responent a la primera de les preguntes de Callabed, que sempre advoca per una visió multifocal i el valor que les humanitats poden aportar a la medicina.
L’entrevistat explica com es va endinsar al món de la psicologia evolutiva i en la seva dimensió clínica després de participar en uns campaments per a nens amb discapacitat. “Això em va fer estudiar psicologia i pedagogia terapèutica. Vaig organitzar amb altres companys un centre per a discapacitats”, explica. Així mateix, reflexiona sobre les seves tres dècades de tasca a la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, com a primer defensor del menor a Espanya i com a docent de Psicologia i Ètica a la Universitat Complutense de Madrid i com a divulgador, amb obres de gran impacte com “El pequeño dictador” i com a editor d’un vast “Tractado de Psicología”, que va coordinar amb 60 psiquiatres i psicòlegs.
Sobre educació, sintetitza els seus consells a pares i educadors en unes línies: “Són necessaris els límits que faciliten la socialització. El meu jo està relativitzat en relació amb els altres. Han de conèixer la importància dels altres. Viure amb els altres és un luxe. No s’ha d’admetre l’agressió. No admeteu el petit tirà. Parleu amb els serveis socials. No admeteu l’agressió ni per vostè ni per ell. No hi ha res pitjor que un fill agredint la seva mare”, conclou.