Josep Ignasi Saranyana
Professor emèrit de la Universitat de Navarra, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia d’Història, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques del Vaticà i acadèmic emèrit de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914.
Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic emèrit de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica el treball “Posibilidad y necesidad de Avicena”, publicat originalment als “Anales del Seminario de Historia de la Filosofía” de la Universitat Complutense de Madrid al seu volum cinquè, corresponent a 1985. L’article aborda el paper cabdal del científic i filòsof persa en la divulgació de la tradició clàssica, i en particular de l’obra i el pensament d’Aristòtil, tant a Orient com a Occident a l’alta edat mitjana.
Dr. Josep Ignasi Saranyana
“Tot i que és qüestió molt sabuda convé recordar, una vegada més, que Avicena coneixia perfectament els catorze llibres de la ‘Metaphysica’ aristotèlica i estava familiaritzat amb el ‘corpus logicum’ de l’estagirita. Els punts de partida del seu ‘Liber de Philosophia prima sive ciència divina’, comunament conegut per ‘Metaphysica’, una de les parts traduïdes al llatí de la seva enciclopèdia titulada ‘Al Sifa’ (la curació), són aristotèlics, d’acord amb aquests préstecs Avicena va tenir una intuïció genial, que hauria de ser punt d’arrencada de bona part de l’especulació escolàstica (Tomàs d’Aquino, Enric de Gante i Juan Duns Escoto, entre d’altres)”, inicia l’acadèmic el seu estudi.
Entre les figures del corpus aristotèlic recuperades i incorporades per Avicena al seu pensament, Saranyana destaca els conceptes de cosa, de necessitat i possibilitat. Així com la introducció d’un Déu etern i incorruptible -en el seu cas Al·là- en aquest precedent del que seria la lògica escolàstica, distingint entre l’essència abstracta i l’ens concret que no exigeix existir, però existeix per la seva essència. En aquest sentit, va destacar en la seva obra, traduïda la llatí i de referència a tot Europa a partir del segle XII, que les coses universals o eternes que no es corrompen, encara que siguin particulars, no precedeixen en cap cas les coses que són en potència.
Avicena
Per a l’acadèmic, una de les principals aportacions d’Avicena no és només recuperar la tradició grecollatina i inscriure-la en el pensament teocràtic de l’Islam, sinó emprendre un nou camí al marge de la seva pròpia tradició. “¿Per què podríem preguntar-nos al final de la nostra investigació tant interès per part d’Avicena a crear un pont entre el món dels gèneres hipostasiats i l’àmbit de les realitats sublunars? Potser va intentar conciliar les dues alternatives que oferia el tercer interrogant de Porfiri (si els gèneres i les espècies estan en les coses o fora de les coses) Recordeu que la tercera qüestió porfirina, que els llatins van conèixer a través de les traduccions i comentaris de Boeci, establia l’alternativa entre Plató i Aristòtil, no només en l’ordre gnoseològic, sinó també en l’ontològic. Qui sap si Avicena no es va sentir defraudat després de la lectura de l’obra del seu mestre Al Farabi sobre la conciliació entre Plató i Aristòtil i va voler aventurar una altra via de conciliació sobre la base de la noció de la possibilitat de ser”, conclou l’estudiós llançant una pregunta irresoluble a la comunitat científica.
