Dr. Josep Ignasi Saranyana
Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic emèrit de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “A qué llamamos novohispanismo”, un text inclòs al treball “Ideas religiosas en la configuración del imaginario mexicano”, que recull les lliçons que l’acadèmic va impartir a la Càtedra Ernesto de la Torre de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i que es va publicar al número 100 del seu “Boletín del Instituto de Investigaciones Históricas”, corresponent a l’any 2014. En aquesta primera lliçó, l’expert aborda el mestissatge cultural a Mèxic després de l’arribada dels espanyols, destacant l’inicial xoc de cultures entre els indígenes mesoamericans i els espanyols i el posterior mestissatge cultural i racial que va donar lloc a la singularitat del país.
“Tot va començar fa uns 500 anys, més o menys, quan els espanyols van posar peu en aquestes terres mexicanes. La trobada entre els dos mons va ser molt dramàtica a Mesoamèrica i voltants, perquè asteques i maies havien assolit nivells culturals importants, tot i que es trobaven a un cicle històric anterior respecte als nouvinguts. Per això, l’esglai dels indígenes va ser total, i l’organització política i social mesoamericana, que tenia components religiosos, culturals i lingüístics molt elaborats, va entrar en conflicte no només amb la mentalitat europea, sinó amb si mateixa. Alguns textos contemporanis parlen, fins i tot, d’una mena de depressió col·lectiva, un fenomen que els europeus coneixem molt bé, perquè ho hem patit en diverses ocasions. Un altre detall important, que convé recordar aquí, és que els castellans eren demogràficament molt inferiors”, inicia l’acadèmic la seva exposició.
En la seva tesi, Saranyana incideix en la importància del Col·legi de Santa Creu de Tlatelolco a l’origen del denominat novohispanisme. A més de la Universitat de Mèxic com a gresol de cultures i la redacció del “Nican mopohua” en llengua nàhualt, un text en què dos indígenes van escriure sobre temes cristians. Així mateix explica la recepció del guadalupanisme i el fenomen de conjunció entre dues cultures a la Nova Espanya i destaca l’obra de Bernardino de Sahagún i el procés de transvasar conceptes de la filosofia i teologia europees al nàhuatl. L’acadèmic ofereix exemples de com es traduïen conceptes culturals entre un món i l’altre, cosa que va permetre configurar una nova cultura mestissa a la segona meitat del segle XVII i fins i tot una primera etapa de pensament novohispà.
Aquest pensament novohispà a la Nova Espanya va estar marcat per figures com sor Juana Inés de la Cruz, Carlos de Sigüenza y Góngora i Juan José Eguiara y Eguren. Sor Juana Inés va ser una destacada poeta i filòsofa, mentre que Eguiara va ser un destacat intel·lectual i escriptor. Tots dos van abordar temes com l’evangelització pacífica i la integració de la cultura indígena a la cultura occidental. Altres intel·lectuals mexicans també van contribuir a la configuració d’una visió pròpia i nova de l’antropologia, l’arqueologia i la teologia i es van enfrontar al tardojansenisme europeu. En aquest context destaca la “Historia Antigua de México”, de Francisco Clavijero, assenyala Saranyana en la seva argumentació.
“La maduració del novohispanisme es va veure afavorida per la inflexió de la conjuntura mundial. El món europeu va començar a sortir d’una profunda crisi social i econòmica, superades les guerres de religió amb la Pau de Westfàlia (1648). La Revolució Gloriosa d’Anglaterra va establir un nou ordre polític al Regne Unit. Amb la nova política econòmica preconitzada per Jean-Baptiste Colbert, ministre del Regne de França des del 1665, l’Atlàntic es va transformar en una membrana semipermeable, amb corrent osmòtic en ambdós sentits, segons la pressió cultural. L’oceà, que mai no havia estat una frontera infranquejable, ara va tenir dues ribes que dialogaven”, conclou Saranyana la seva argumentació.
