José Esparza
Professor de l’Institut de Virologia Humana de la Facultat de Medicina de la Universitat de Maryland, ex-president de la Global Virus Network, investigador de l’Institut Rober Koch, conseller de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i acadèmic de l’Acadèmia de Ciències d’Amèrica Llatina
Conversa mantinguda amb Francisco Kerdel, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Crec que només hi ha tres maneres de controlar aquesta epidèmia. La primera és quan es creï una immunitat de ramat, potser quan s’infectin prop del 60-70% de les persones. La segona manera és amb un vacuna. I la tercera és amb totes dues. Les falses expectatives sobre una vacuna es deriven de la promesa de Donald Trump sobre que una vacuna es desenvoluparia en 12-18 mesos. Mai vaig pensar que això fos possible si se segueixen les regles, ja que caldrien almenys dos anys si tot surt bé, que rarament passa. Avui he vist un vídeo de Bill Gates que expressa la mateixa preocupació.
Quins són els problemes?
No sabem si la infecció amb el SARS-CoV-2 resulta en la inducció d’immunitat protectora. Això és formalment cert perquè l’epidèmia tan sols té quatre mesos i no hi ha hagut temps per demostrar-ho. Però si el virus es comporta com tots els altres virus jo diria que ha de induir immunitat postinfecció. Aquesta immunitat existeix després de la infecció amb els quatre coronavirus humans benignes que produeixen refredats comuns, amb el SARS i el MERS i amb diversos coronavirus que produeixen malalties en animals domèstics. En aquests casos el que sí és cert és que la immunitat protectora és de curta durada, de dos a tres anys.
Alguns pacients que es recuperen tenen baixos nivells d’anticossos, però això no és estrany. L’important és que tinguin cèl·lules B de memòria que ràpidament comencin a produir anticossos quan detectin el virus. Fins i tot en casos com el VIH que provoca la sida les persones infectades produeixen anticossos neutralitzants però el virus ràpidament muta i s’escapa. Els coronavirus són força estables genèticament.
José Esparza
Hi ha uns casos sospitosos de reinfecció, però no s’ha demostrat que sigui a causa de reactivació. Fins i tot si hi ha reinfecció s’esperaria que no causarà malaltia.
Tenim diversos (potser molts) candidats a vacuna. Són productes de laboratori que creiem poden induir anticossos i fins i tot immunitat cel·lular. Hi ha prop de 70 candidats en diferents estadis de desenvolupament usant diferents plataformes: virus inactivats, vectors virals, proteïnes recombinants, ARN i ADN, etc. Alguns d’aquests candidats ja han mostrar induir anticossos en animals de laboratori i almenys dos han demostrat protegir micos.
Ara cal conduir proves clíniques en humans. Aquestes proves generalment es fan en tres fases. La fase I es fa amb prop de 50 persones sanes per demostrar que la vacuna no causa efectes secundaris. Això pren generalment un any. La fase II necessita centenars de persones per definir dosi i obtenir més informació sobre seguretat i immunogenicitat. Aquestes proves poden durar un altre any. La fase III és per demostrar que la vacuna prevé la infecció i/o malaltia. Requereix centenars o milers de persones a risc de contraure la infecció. Si la incidència de la infecció és alta, la mida de mostra és menor. Són proves en doble cec on per raons ètiques tots, inclusivament el grup control, han de prendre mesures per evitar la infecció. Aquestes proves poden durar entre un i dos anys depenent de la incidència de la infecció.
En realitat, moltes vegades es combinen les fases I i II per obtenir més ràpidament “proof of concept” que la vacuna protegeix (fase IIb). Ja hi ha un parell de vacunes en fase I i Adrian Hill, a Oxford, ha anunciat que molt aviat iniciarà una prova en 1.000 persones que bàsicament combina les tres fases en una. És arriscat.
Quins riscos pot haver?
El major risc teòric és que els anticossos induïts per la vacuna en comptes de protegir exacerbin la malaltia si la persona vacunada s’infecta. Això es podria deure a un fenomen ben conegut (Antibody Dependent Enhancement) que es coneix amb d’altres vacunes i que ja es va observar amb vacunes experimentals de SARS a animals. Aquest és el risc més alt i una vacuna no ha de mostrar-ho després d’un temps apropiat de seguiment (probablement almenys un any).
Si els resultats són positius, quan estaria disponible la vacuna?
Caldria fabricar en grans quantitats i alguns processos no són fàcils de portar d’una escala de laboratori a una industrial. La indústria farmacèutica espera fins a tenir una prova de concepte abans d’iniciar la construcció de les plantes, que costen molts milions. No obstant això, J&J ha anunciat que començaran la fabricació de la planta si el seu producte funciona (que no s’ha començat a provar en humans). D’altra banda, les plantes són diferents per a cada tipus de vacunes. L’única cosa que seria estàndard són les plantes per a l’ompliment de vials del producte final.
Quantes dosis caldrien? Tampoc no està clar, perquè vacunar a set mil milions de persones no és factible. Es podria vacunar les persones de més alt risc, però potser es necessiti més recerca i potser alguna modificació de la vacuna per a les persones de més de 60 anys.
En conclusió, jo crec que una vacuna és possible i que es podrien escurçar els temps, però hi ha moltes incògnites que resoldre i això prendrà temps.
En qualsevol cas observo -amb sorpresa- que ningú, o gairebé ningú, posa en dubte que aviat sorgirà una vacuna efectiva i duradora per combatre amb resultats positius la pandèmia del coronavirus, quan no tenim suficient evidència que el virus confereixi immunitat duradora als que ha afectat.
