Antoni Matabosch
Catedràtic emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Antoni Matabosch, catedràtic emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), presenta el llibre “El Consejo Mundial de Iglesias (1910-2021). Hacia la unidad perdida” (Edicions de la Facultat de Teologia de Catalunya), en el qual recull, amplia i aprofundeix la majoria dels seus escrits sobre aquest organisme des de la que podria considerar-se com la seva prehistòria al 1910 i les seves primeres passes el 1948 fins a la seva maduresa, que va conduir a un nou tipus de relació fraternal entre les esglésies cristianes a les últimes dècades del segle XX i primeres del segle XXI.
El Consell Mundial d’Esglésies està format avui per 350 Esglésies que busquen la unitat perduda. L’organització va ser la primera a apostar per impulsar el moviment ecumènic tal com s’entén avui dia. En aquest sentit, Matabosch aborda les dificultats, errors i grans èxits al llarg del seu camí cap a la unitat visible de l’Església i del cristianisme. “El Consell -assenyala- s’ha esforçat a convertir els problemes en oportunitats, no les oportunitats en problemes. Un camí i una fita que suscita més esperança que optimisme, perquè l’esperança es fonamenta en la confiança en Déu, que desitja la unitat. Encara queda un llarg camí per recórrer, que passa per la co-existència, la cooperació i el compromís per tal de poder arribar finalment a la comunió”.
L’obra parteix de la primera reunió de constitució d’aquesta organització celebrada a Edimburg el 1910 fins a la seva formalització a Amsterdam el 1948. A aquesta primera trobada van seguir les assemblees de Evanston (1954) i Nova Dehli (1961), on es reafirma la voluntat d’unitat. L’acadèmic considera que la maduresa del Consell es dóna a Uppsala (1968), on s’insisteix en el compromís social i la catolicitat com a meta; a Nairobi (1975), on s’obren i discuteixen els principals temes de camí en comú, i a Vancouver (1983), l’assemblea que aporta més solidesa a la unitat. A elles li succeeixen un període de crisi marcat per les trobades de Canberra (1991), on afloren diferències; Harare (1998), que no és capaç de resoldre-les, i Porto Alegre (2006), on es recupera el consens. A un últim apartat s’estudia la projecció de l’organisme cap al segle XXI, amb l’assemblea a Busan (2013) i Kalsruhe (2022) com a noves vies cap a l’ecumenisme.
Dr. Antoni Matabosch
El febrer passat, l’acadèmic va presentar l’edició en espanyol de la seva obra “Ecologia integral i supervivència” (PPC), on aborda la crisi mediambiental que pateix la Terra i l’aportació que han fet les esglésies cristianes, especialment el Consell Mundial de les Esglésies , l’Església Catòlica i molt en particular el Papa Francesc en la seva coneguda encíclica “Laudatio sí”, per conscienciar i posar remei a aquest greu problema. El llibre està prologat per l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella.
Matabosch va ser ordenat sacerdot a Roma el 1959, es va doctorar en Teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i és llicenciat en Ciències de la Comunicació i en Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És catedràtic emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya, de la qual va ser degà entre el 1978 i el 1988. Va ser delegat de Pastoral Universitària i d’Apostolat Seglar i d’Economia de l’Arxidiòcesi de Barcelona, director de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona i és president honorari de la Fundació Joan Maragall, entre d’altres destacats càrrecs. Ha publicat altres onze llibres i centenars d’articles en temàtiques culturals, ecumenisme i relació entre fe i cultura.
