Dr. Ernesto Kahan
Ernesto Kahan, Premi Nobel de la Pau en representació de l’Associació Internacional de Metges Contra la Guerra Nuclear, director de l’Organització Mundial d’Escriptors i acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Al refugi, esperant el futur”, en el que narra les seves pròpies vivències a un refugi antiaeri a causa de la guerra entre Israel i l’Iran. Kahan també va compartir l’article “Proposta per al futur de la humanitat”, en el que advoca per la implementació d’una utopia consistent a l’abolició dels diners i la creació d’una religió laica. L’acadèmic és un dels promotors del World Peace Forum, l’entitat amb la qual es va aliar la RAED per organitzar el World Peace Forum Barcelona 2023 al costat de la Universitat de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona, la Creu Roja, la Fundació Catalunya Cultura, Foment del Treball i el Reial Cercle Artístic de Barcelona.
Al refugi, esperant el futur
Escric aquestes línies des d’un refugi a Israel. No és una metàfora. No és un recurs literari. És el lloc físic on soc ara mateix, assegut al costat de veïns que fa uns minuts corrien escales a baix mentre sonaven les sirenes anunciant míssils llançats des de l’Iran.
El so de l’alarma és impossible de descriure fins que no es viu. No és només soroll: és una ordre biològica. El cos es mou abans que el pensament. Prendre el telèfon, buscar als qui són a prop, tancar la porta reforçada, comptar mentalment els fills, als amics, als ancians.
Aquí a baix no hi ha discursos polítics. Hi ha respiracions contingudes. Una nena pregunta quant falta per tornar a casa. Ningú no sap què respondre. Un home intenta continuar llegint les notícies encara que les mans li tremolen lleugerament. Una dona reparteix aigua com si aquell gest pogués tornar-li al món una mica de normalitat.
Des d’enfora, les guerres solen semblar debats estratègics o confrontacions ideològiques. Des de dins -des de la vida civil- la guerra és una altra cosa: és la interrupció brutal de la rutina, la consciència permanent de la fragilitat. Aquest text no pretén parlar en nom de governs ni d’exèrcits. És simplement el punt de vista de la meva vida quotidiana a Israel.
La guerra vista pels qui no disparen
La majoria de les persones que avui es refugien amb mi no participen en decisions militars ni polítiques. Són ciutadans comuns: metges, mestres, estudiants, immigrants arribats buscant seguretat, famílies que van construir aquí la seva llar.
Tot i això, tots som part involuntària del conflicte. Cada míssil dirigit cap a una ciutat recorda que darrere de les paraules guerra o geopolítica hi ha milions de civils intentant viure vides normals. La por no és abstracta. Té horaris, sons i conseqüències emocionals. Canvia la manera de dormir, de planificar l’endemà, fins i tot d’imaginar el futur. I així i tot, una cosa sorprenent passa: la vida insisteix.
Algú explica un acudit. Un altre comparteix menjar. Un nen aconsegueix riure. Enmig del perill, la societat civil demostra una resiliència silenciosa que rarament apareix als titulars internacionals.
Entre la por i l’esperança
Viure sota amenaça constant produeix cansament moral. No només por, sinó una pregunta profunda: fins quan?
Molts ciutadans del Medi Orient -israelians, iranians, palestins, libanesos i altres pobles- no desitgen guerres interminables ni lideratges basats al fanatisme religiós o la destrucció de l’altre. La majoria aspira a una cosa simple i revolucionària alhora: viure en pau. Des d’aquest refugi resulta evident que els extremismes polítics o religiosos acaben perjudicant primer les poblacions civils que diuen representar.
Les societats mereixen dirigents que construeixin convivència, no enemics perpetus. La història mostra que cap regió no està condemnada eternament al conflicte. Europa també va conèixer guerres devastadores abans de triar cooperació i tolerància com a base del seu futur. Potser el Medi Orient estigui acostant-se a un moment similar.
Avions de combat de la Força Aèria Israeliana en camí a atacar l’Iran, juny de 2025 / IDF Spokesperson’s Unit
Imaginar l’endemà
Mentre esperem que passi l’alerta, penso que tota guerra planteja una decisió moral col·lectiva. Continuarem acceptant cicles infinits de violència? O aquest patiment obrirà finalment espai per a un nou Medi Orient més tolerant, on la diversitat religiosa i cultural no sigui una amenaça, sinó una riquesa compartida?
Un futur pacífic requerirà que els règims que alimenten l’odi, el terror i el fanatisme perdin influència davant societats civils que reclamen dignitat, desenvolupament i convivència.
Els pobles de la regió no van néixer per viure en refugis. Van néixer per construir ciutats obertes, universitats plenes, mercats vius, converses entre veïns que no es temin.
Quan s’obre la porta
La sirena acaba. Durant uns segons ningú no es mou. Després algú obre la porta lentament. Tornem a la superfície amb la cautela de qui no sap encara si el perill va acabar. Sortir del refugi mai se sent com una victòria militar. Se sent com una oportunitat més de continuar vivint.
Escric això des d’Israel, des de la meva experiència personal, amb por però també amb esperança. Perquè fins i tot aquí, sota terra, entre alarmes i míssils, persisteix una convicció profunda: el futur del Medi Orient no pot construir-se sobre la por permanent, sinó sobre la tolerància, el respecte mutu i el dret de tots els pobles a viure en pau.
I potser -quan aquesta guerra acabi- recordem aquests dies com el moment en què les societats civils van començar a exigir, amb una veu impossible d’ignorar, un nou començament per a la regió.
