Dr. Joaquín Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), presenta davant la comunitat acadèmica les darreres reflexions culturals, científiques i filosòfiques que fa als articles “Sitges y el ‘crono secuestrado’”, “La muerte y entierro del sentido común”, “¿El bárbaro siempre es el otro?”, “La resiliencia según Albert Camus”, “Descubriendo San Pedro el Viejo” i “¿Cómo aplicar la bioética en las ciencias?“, publicats entre els passats mesos de maig i juny a les seccions “Lectores expertos” i “Las fotos de los lectores” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors de la qual forma part activa.
Estàtua de Santiago Rusiñol a Sitges
A “Sitges y el ‘crono secuestrado’”, Callabed rememora un passeig per Sitges, municipi del qual es confessa enamorat i que visita freqüentment. A la seva bellesa natural i patrimonial, l’acadèmic suma el seu gran atractiu cultural. “Baixant les escales de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla s’arriba a un dic amb una sirena esculpida. Més enllà la casa que va habitar Santiago Rusiñol -Cau Ferrat-, que va omplir d’història Sitges a l’època modernista i el Museu Maricel amb magnífiques donacions artístiques del doctor Jesús Pérez-Rosales.
Des del dic desfila el paisatge canviant de les onades trencant a les roques i esculpint figures efímeres des de fa molts segles. Avui el mar està suau i sembla parlar amb calma a través de les onades. El cel és immensament blau i ‘així tenyeix l’aigua’, com recordava l’amic poeta Enrique Badosa“, rememora en un relat acompanyat de suggerents imatges del mateix autor.
Per la seva banda, a “La muerte y entierro del sentido común” l’acadèmic lamenta la manca d’escrúpols i humanisme que es dóna al món actual. “La guerra i la barbàrie comporten la mentida i l’equívoc, la invenció d’un fals idioma adaptable als interessos de la batalla i al saqueig continu de la imaginació i el verb. En nom de la pau es fa la guerra, en nom de la convivència s’incita a l’odi, en nom de la justícia s’explota, en nom de la llibertat s’emmordassa, en nom de la democràcia es recorre a mètodes de la dictadura, en nom del diàleg s’insulta, en nom de la tolerància es menysprea, en nom de la seguretat es bombardeja”, assenyala.
“¿El bárbaro siempre es el otro?” és una reflexió sobre els postulats del filòsof Claude Lévi-Strauss, que convida a mirar “l’altre” com un mirall davant nostre. “Claude Lévi-Strauss ens alliçona sobre els que pensen que un bàrbar, com deien els grecs, és tot aquell que parlava una llengua estranya i no era del país. Aquest filòsof, etnògraf i antropòleg francobelga, va treballar al Mato Grosso brasiler i la selva amazònica escrivint el seu famós llibre ‘Tristes tròpics’. Per molts el bàrbar és ‘l’altre’, el que no se m’assembla, el que excloc del meu sistema i la meva cultura. L’etnocentrisme, diu aquest filòsof, consisteix a fer de la pròpia civilització la mesura de totes les coses, l’esglaó des del qual es compara amb altres cultures i les menysprea”, considera.
Louis Germain
A “La resiliencia según Albert Camus”, Callabed recupera la figura del tutor del pare de l’existencialisme, Louis Germain, que va tenir una importància cabdal en la seva infància i desenvolupament i aborda el concepte de la resiliència a partir de les seves tesis. “La resiliència és una capacitat universal que permet a una persona, grup o comunitat, disminuir o superar els efectes nocius de l’adversitat i confirmar el creixement positiu davant de dificultats greus”, explica.
Pel que fa a “Descubriendo San Pedro el Viejo”, el president del Club de Pediatria Social fa un repàs històric i fotogràfic Sant Pere el Vell, una de les esglésies més antigues d’Espanya i en la dominació musulmana se’n va respectar el caràcter cristià. “Sant Pere el Vell, a Osca, és una de les esglésies més antigues d’Espanya. ciutat als musulmans, Pere I la cedeix al monestir de Saint Ponç de Tomières, França, convertint-se en monestir benedictí. Conté les restes de sant Just i Pastor i dels reis Alfons I el Batallador i Ramir II el Monjo, així com un bellíssim claustre”, explica amb les imatges que acompanyen l’article.
Finalment, a “¿Cómo aplicar la bioética en las ciencias?”, l’acadèmic reflexiona sobre aquesta especialitat, partint de la base que els avenços científics i els dilemes que es plantegen al segle XXI han expandit la inquietud per una ciència ètica i humanística. “Els temes de bioètica i d’ètica en general semblaven un tema exclusiu de filòsofs i teòlegs. Els avenços científics i els dilemes que plantegen han expandit aquesta inquietud a molts camps i és un tema habitual en diferents àmbits socials”, considera abans d’esbossar l’evolució de la bioètica que ell mateix recull a la seva obra “Tiempos para la bioética”.
Llegiu “Sitges y el ‘crono secuestrado'”
Llegiu “La muerte y entierro del sentido común”
Llegiu “¿El bárbaro siempre es el otro?”
Llegiu “La resiliencia según Albert Camus”
Llegiu “Descubriendo San Pedro el Viejo”
Llegiu “¿Cómo aplicar la bioética en las ciencias?“
