Josep Ignasi Saranyana, acadèmic de número i president de la Secció de Ciències Humanes de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), ha participat al Simposi Internacional “Penitenzia e Penitenzieria al tempo del giansenismo (secc. XVII – XVIII). Culture, teologie, prassi”, celebrat a Roma per la Penitenciaria Apostòlica de la Santa Seu els passats 15 i 16 de febrer. Des de la seva fundació al segle XII, la Penitenciaria Apostòlica és l’última instància de l’Església per als casos de consciència en el fur intern sacramental i no sacramental, així com les indulgències. S’entén per fur intern l’àmbit de les relacions entre Déu i cadascun dels fidels.
El tema del simposi d’enguany es va centrar en el moviment jansenista, que rep el seu nom de Cornelius Jansen (1585-1638), sacerdot nascut als Països Baixos i que va morit sent bisbe d’Ypres, a Bèlgica. Jansen va dedicar els últims 15 anys de la seva vida a escriure la seva obra magna, “Augustinus”, que no va poder corregir i es va publicar pòstumament dos anys després de la seva mort. Els deixebles de Jansen, adoptant com a llibre de capçalera l’“Augustinus”, van iniciar el jansenisme, un moviment de gran abast que va dominar el panorama catòlic fins a la Revolució Francesa i fins i tot després, bé per ser seguit, bé per ser combatut. Va començar sent una doctrina teològica i va passar aviat a la pràctica sacramental (rigorisme), devocional i litúrgica, potser els seus aspectes més coneguts i més perdurables. Es va aliar amb el gal·licanisme i altres formes de regalisme, va acabar entrant a la filosofia, sota el paraigua del tomisme, i va contaminar el Dret Canònic.
Saranyana va presentar la ponència “Magistero e Giansenismo”, on es va centrar en els moments inicials del moviment, quan es van difondre les cinc tesis teològiques més característiques sostingudes a l'”Augustinus” i condemnades per Innocenci X el 1653. Immediatament després de la censura d’aquestes cinc proposicions, els deixebles van inaugurar una polèmica molt interessant sobre la qüestió de dret (quaestio iuris) i la qüestió de fet (quaestio facti). Deien que les cinc proposicions atribuïdes a Jansen mereixien ser condemnades perquè, inspirades en Miguel Bayo, professor de Lovaina, presentaven una doctrina sobre la gràcia (i les seves relacions amb la llibertat) aliena a la tradició de l’Església. Tot i així, les cinc proposicions referides no expressaven correctament el pensament de Jansen.
Caldria esperar a la fi del segle XX perquè la dialèctica entre la quaestio iuris i la quaestio facti es resolgués. Va ser resolta pel cardenal Joseph Ratzinger quan va afirmar (a propòsit del cas Rosmini-Serbati) que l’Església té potestat per condemnar una proposició, tot i que no té la capacitat de llegir una obra segons la ment del seu autor. L’hermenèutica d’una obra teològica pertany a la ciència teològica, que ha de tenir en compte, en la seva interpretació, una sèrie de paràmetres, com ara el context ideològic del moment i les pretensions de l’autor en escriure el seu llibre.
