August Corominas, professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic emèrit i membre del Senat de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), presenta a la comunitat acadèmica el seu article “Construir vida, deconstruir mort”, fruit de les seves darreres recerques i reflexions sobre la material. Corominas va participar el passat 31 de març el debat “La mort: comunicació, fisicoquímica i transcendència”, que tractava de donar resposta des d’un marc científic i pluridisciplinari a la mort, amb l’estudi “Bioquímica i biofísica de la mort”.
Construir vida, deconstruir mort
Els conceptes de construir vida i desconstruir mort s’han fet servir molt per a múltiples exercicis, arquitectura, paleta, poesia, literatura, ciències i arts de la comunicació i molts més. Jo vull intentar fer servir-los als temes que jo treballo com a la vida humana i la mort, sempre en relació amb la nostra mare, la biosfera.
La natura proporciona a l’ésser humà els elements cel·lulars per produir una primera unió, la fecundació, primer element que actua i inicia les bases per a la vida i les seves condicions essencials. Automanteniment, autopoesi, evolució, reproducció, transformació de matèria en energia, termodinàmica, física quàntica. Aquest procés és ràpid, d’unes 36 setmanes. És un autèntic esdeveniment vital. Després d’aquest temps s’organitza la sortida del claustre matern i una felicitació a la biosfera.
Al llarg de la vida, les malalties i el desgast per envelliment iniciarà una desconstrucció fisiològica. Fins al moment de l’èxitus. Aquesta persona tindrà sempre amb diferent intensitat passada, present i futur. Vida i mort són dues situacions antagòniques, separades en espai i temps amb etapes de vida fisiològica (morfogènesi i fisiogènesi). Cada etapa és difícil, nou mesos al naixement i mesos, dies o moments per viure segons malaltia o traumatisme. Entre l’una i l’altra hi ha la longevitat i l’esperança de vida, que depenen de tres factors: genoma, ambioma i epigenoma. Aquesta vida es desenvolupa a la biosfera.
La Terra es va formar fa uns 4.500 milions d’anys i les primeres cèl·lules en fa uns 3.500-3.800 milions. Es van formar en condicions prebiòtiques les biomolècules. S’ha discutit per molts astrofísics la hipòtesi de Gaia (sol, oceans, atmosfera i bioma terrestres) com a sistema cibernètic autoajustat per retroalimentació que manté al planeta un entorn físic i químic acceptable per a la vida. Aquest sistema es compara amb l’homeòstasi humana i els ritmes biològics que manté condicions constants mitjançant el control actiu i continu.
Les molècules del nostre cos contenen carboni i nitrogen i estan sotmeses al cicle del carboni, íntimament lligat al flux de l’energia, a la fotosíntesi, al cicle del nitrogen, de l’aigua i del ritme cosmoclimàtic. Per això diem que la biosfera és una unitat funcional integrada, que funciona com un tot, per això no podem tractar l’home aïlladament.
D’aquesta idea va néixer la fisiologia i patologia ambiental i biosfèrica. Per això les emergències biosfèriques climàtiques actuals indiscutiblement sobre el cos i la psique humana. No oblidem que l’home és un fenomen més vital al cosmos. Cada cèl·lula humana i animal constitueix un món ple de complexitat. La vida a la biosfera funciona com un sistema termodinàmic en un procés contra l’equilibri: autopoesi, reproducció, evolució, interacció amb l’entorn, fotosíntesi, transmutació de matèria i energia.
Dr. August Corominas
Aquestes idees les desenvolupem en dos cursos de “Fisiopatologia ambiental, temporal i aerocosmonàutica” (Col·legi de Metges de Barcelona) i “El tabú de la mort” (Universitat Autònoma de Barcelona i Hospital Germans Trias i Pujol). Creiem que l’home no es pot separar de la biosfera i en aquests casos cal tenir en compte les emergències climatològiques i el canvi climàtic sobre la fisiologia i patologia humanes.
L’OMS calcula que un 24% de la morbiditat mundial i un 23% de mortalitat es deu a factors mediambientals. Un exemple penós és que la comercialització d’animals salvatges vius han produït moltes zoonosis i específicament la Covid-19. Vegeu el problema de les granges de visons de Dinamarca. Han degut ser sacrificats tots els animals.
La biosfera és una autèntica mare-natura que ens protegeix i ens alimenta. La biosfera té les condicions adequades per a la vida humana: gravetat, oxigen, pressió atmosfèrica, aliment i aigua. A cap altre planeta es podria viure com a la biosfera, sense precaucions especials. La fisiologia ambiental és perfecta i amb una tolerància i adaptabilitat extraordinàries. La humanitat maltracta i abusa de la biosfera. Quantes tones de macro i microplàstics hi ha al mar? I a l’atmosfera hi ha gasos que perjudiquen la població humana. Quantes morts seran degudes a la contaminació? A Barcelona cada any moren milers de persones per malalties respiratòries (asma, bronquitis, MPOC, pneumònia…) produïdes per gasos atmosfèrics.
Vull fer valdre el que ofereix moltíssim la biosfera procedent del regne vegetal, regne animal i hidrosfera. A la flora ens ofereix tots els productes vegetals, productes sanitaris per al tractament de malalties, perfums i fitoteràpia per a tractaments en medicina alternativa de procedència xinesa. A la fauna tenim tota la ramaderia i molts altres animals comestibles, productes derivats, lactis, la mel, fins i tot el futur de l’entomofàgia. I el mar, peix i marisc. A més, molts animals serveixen per experimentar productes farmacèutics.
Com actua la biosfera i quin efecte té sobre el cos humà? Actua a tres nivells:
1. Grans emergències (tempestes, huracans, tempestes, tifons, terratrèmols sismes submarins, inundacions…): es produeixen moltes morts, devastació i malalties posteriors, pèrdues d’habitatges, de bestiar, de ciutats, carreteres… que provoquen molt estrès i afecten greument l’habitabilitat i la vida humana.
2. Contaminació atmosfèrica, especialment gasos tòxics, aerosols, partícules ultrafines i en grans ciutats amb problemes respiratoris (asma, bronquitis, pneumònies, MPOC).
3. Contaminació de la hidrosfera, sobretot aigües residuals, abocaments de creuers i petroliers i, sobretot, microplàstics (12 milions de tones de plàstic cada any als mars i oceans) que perjudiquen la fauna i flora marina, infecten peixos que seran ingerits per persones. Fins i tot a la Fossa de les Marianes hi ha fragments de plàstic. Algun plàstic té uns 500 anys de vida.
¿Quantes intoxicacions es produeixen en persones que consumeixen peix i marisc de la Mediterrània? ¿Haurem de buscar exoplanetes i exociudats? La pandèmia actual ja ensenya com es viu malament amb un virus patogen extern. L’OMS considera que la situació actual és insostenible per a la salut humana. Recomana per a aquest segle revertir el canvi climàtic, la transició energètica, la correcció de la desigualtat poblacional i la lluita contra la pobresa i el respecte als refugiats, solucionar la demografia humana, l’economia circular, l’eliminació de residus i gasos atmosfèrics tòxics i estudiar les ciutats saludables, amigues i intel·ligents imitant Singapur, Tòquio, Abu Dabi…
Davant de tanta depredació i desaprofitament, no reaccionarem? Hi ha moltes organitzacions que proposen solucions a mitjà termini (2030), com el Pacte Verd Europeu. Es plantegen grans modificacions: ciutats intel·ligents saludables, habitables, sostenibles, pròsperes, resilients, sense gran contaminació, pocs cotxes, mobilitat sostenible, energies renovables, economia verda i aplicació de noves tecnologies. L’OMS assenyala que la contaminació empitjora el pronòstic d’algunes malalties com la Covid. Al Carib s’està construint una estació per viure durant un temps, Proteus Aquanauta Cousteau (2023). També destaca el projecte Silmar.
L’home és una màquina multisistèmica abocada a la fatiga de materials i l’autodestrucció mitjançant la flora tanatològica. La vida humana és un joc de metabòlits, enzims, amb un final positiu per a la síntesi mitocondrial. La vida humana no és un estat, és un procés de reaccions químiques de molècules que contenen carboni, hidrogen, oxigen i nitrogen. Es concep com fruit d’una il·lusió, un acte d’amor.
Aquesta vida va evolucionant i progressant, canviant de nom segons un algorisme: infància, adolescència, joventut, edat adulta, maduresa, vellesa, longevitat, síndrome del declivi i mort. Hi ha dos fenòmens fisiològics: morfogènesi i fisiogènesi, amb etapes amb gran mobilització hormonal. La supervivència humana està molt influïda per la salut del planeta. La vida humana acaba amb la mort. Aquesta mort és important per als vius. Diu Epicur que la mort és per als altres.
La mort és un procés que comença amb l’èxitus. Es descriuen tres classes de mort: mort social (quan el pacient és diagnosticat de malaltia crònica o terminal), mort clínica i mort biològic. Segons Harari, en un futur caldrà un superordinador i tècniques d’intel·ligència artificial per comprendre mecanismes d’envelliment i mort. En un futur pròxim els objectius seran la immortalitat, la felicitat i divinitat.
Es neix per morir. Cal diferenciar la mort cel·lular, que es produeix per necrosi o per apoptosi, de la Mort orgànica o plurisistèmica, que és un procés molt més complicat. És un concepte metafísic. La mort és, però no hi és. És un antivalor. És un viatge desconegut. És l’absència present. És el no-res. És una pèrdua. És una trastada del cel, el traspàs a l’estat sobrenatural. Tots tenim data de caducitat. “Mors certa, hora incerta”.
És la negació absoluta. És el fracàs de la biologia. És l’entropia màxima. És el catabolisme total. Desaparició de qualsevol moviment vital. Desregulació de totes les funcions neurològiques. “Rigor mortis”. És la desesperació. Provoca una explosió de dol en els éssers estimats. La mort és un tema molt present a la literatura. Kubler-Ros estudia el comportament de gran nombre de moribunds i observa al pobre “On Death and Dying” que hi ha una manera homogènia de conducta: 1 Negació i aïllament. 2 Indignació i ira. 3 Regateig o negociació. 4 Depressió. 5 Acceptació.
Mai una mort o un cadàver no havia tingut tan poc valor com després d’una guerra o després d’una plaga. Moltes persones amb un procés mortal de Covid han passat un autèntic calvari de solitud, aïllament i fins i tot de desafectació sensorial i social. Horrible.
