August Corominas, professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic emèrit i membre del Senat de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), presenta a la comunitat acadèmica el seu article “Aspectes biològics i conceptuals del procés de morir”, una reflexió que parteix del curs de doctorat “El procés de morir”, realitzat a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i que ell mateix va impartir al costat d’altres docents.
La cultura de la mort
La mort és un fenomen biològic protagonitzat per organismes pluricel·lulars. La mort és l’etapa final de la vida. Estudiem molt la vida, però ignorem o fugim del problema de la mort. Per a la societat actual, la mort és una situació prohibida i vergonyosa: és un tabú. La societat capitalista fuig tant de la qüestió que fins i tot falta sintonia amb la lentitud del ‘tempus’ natural pel procés de morir. Manca temps per a la reflexió pausada i tranquil·la. D’altra banda, hi ha un important mercantilisme al voltant de la mort. Morir és un procés molt mercantilitzat i molt car. Avui manca cultura de la mort.
En el procés de morir podem considerar tres aspectes diferents. El primer és l’aspecte individual o personal, considerant l’esfera somàtica, l’esfera psíquica i l’espiritual o transcendental. El segon aspecte és el col·lectiu o sociosanitari, on interessa assenyalar l’equip sanitari, l’entorn social i l’entorn familiar. El tercer i darrer aspecte seria la institucionalització del procés de morir.
Estudi del procés de morir
Cada cop més, metges, sanitaris i sociòlegs s’estan interessant a estudiar la mort des de diversos punts de vista com el biològic, psicològic, teològic, etnològic i existencial-filosòfic. Avui a moltes universitats europees s’estan impartint cursos de doctorat, postgrau i màster sobre un problema tan transcendental com és el procés de morir.
Definició de la mort
Partim de la hipòtesi de treball següent: el començament de la vida és a l’organisme humà un fenomen universal i idèntic per a tota la humanitat. És la fecundació d’un òvul per penetració d’una part d’un espermatozoide. Per això creiem que encara que els mecanismes intermedis siguin molt variables, el punt final del procés de morir sigui el mateix en tots els humans. Es parla metafòricament dels genets de la mort: càncer, malalties cardiovasculars, accidents cerebrovasculars, demències, Alzheimer, sida, agressions… Tenim la hipòtesi que de qualsevol manera el mecanisme final seria metabòlicament el mateix: entrada massiva de ions de calç dins d’unes estructures de les cèl·lules (especialment cerebrals, neurones) que s’anomenen mitocondris. És per això que definim la mort com a procés desadaptatiu (bioquímic i biofísic) catabòlic, amb tendència a l’entropia màxima, poiquilotèrmia i destrucció de les bombes de sodi i calç de la membrana amb manca de síntesi d’ATP; tot això relacionat amb l’entrada brusca i massiva d’ions de calç a les crestes mitocondrials.
Aquesta definició, que és una mica complexa per a algú no acostumat a terminologia científica, es podria simplificar dient: manca de fabricació dins de les cèl·lules del combustible (ATP, adenosintrifosfat) necessari per a qualsevol funció (contracció muscular, digestió, funció hepàtica…). Aquesta mancança seria deguda a la destrucció de mitocondris, lloc on es fabrica ATP.
Verificació de la mort
Una de les preocupacions importants de la humanitat des de fa molts segles és establir amb certesa el diagnòstic de la mort. Des de l’edat mitjana va ser una preocupació a les epidèmies de pesta l’enterrament de persones vives. Per això es va introduir el diagnòstic de mort mitjançant un mirall i veure si canviava d’aspecte per l’alè del suposat cadàver. En aquest darrer segle s’emprava el moviment del cor pel diagnòstic. És molt rellevant la verificació i definir perfectament els signes de la mort.
Actualment, el problema té una altra connotació, la possibilitat de fer servir (pels trasplantaments) un cadàver. L’aprofitament de determinats òrgans ens obliga, encara més, a poder tenir una certesa total de la mort segons les tècniques més modernes (EEG, potencials evocats multimodals, ‘ecodopller’ transcranial, gammagrafia isotòpica o arteriografia cerebral).
Dr. August Corominas
Els criteris de la bioètica
Són molts els equips multidisciplinaris que s’han preocupat de donar normes per al diagnòstic precís de la mort. Potser un dels més interessants és el del Comitè de Mort cerebral de Harvard, que estableix com a punts necessaris la inexistència dels signes de captació i resposta a qualsevol estímul exterior, de reflexos tronco encefàlics com ara la reacció pupil·lar, moviments oculars, parpellejos, deglució, respiració, i també que l’EEG sigui absolutament pla després de fer l’estudi tres vegades. Avui es considera necessari que el malalt terminal (per exemple estant a l’UVI) no tingui a la sang substàncies com són les benzodiazepines.
Comentari final
El tema de la mort, com a punt final del procés vital, és un tema complex que ha estat menyspreat per la societat actual, però en els darrers anys deixa de ser tabú per convertir-se en un fenomen interessant per als especialistes en bioètica i en medicina pal·liativa. És un procés on sempre hem de tenir en compte sis elements: el malalt o moribund, la família, l’equip sanitari, l’acte de l’èxitus, el dol i la cerimònia de l’enterrament.
