Excm. Sr. Dr. Santiago Ripol Girona

Dr. Santiago Ripol Girona.

Crec fermament, i sempre que puc ho manifest així, que els èxits fora de
temps no porten amb seguretat una estabilitat emocional, siguin al nivell que siguin. L’èxit professional ha de ser fruit de moltes hores de concentració, de trabuio, d’esforç, de lluita, i ha d’arribar pas a pas, esglaó a esglaó, apurant els temps.
Per això, com deia al principi, no crec en els èxits sobtats, “miraculosos”.

Un altre punt important a tenir en compte és el propi temps personal, és a dir, l’edat en què s’aconsegueixen els èxits importants. Quan s’arriba al cim sent molt jove, llevat de casos molt particulars, no es té la suficient visió de conjunt i experiència per administrar l’èxit i poden presentar-se contratemps imprevistos. I quan falta la maduresa necessària per encaixar pot ser molt difícil refer-se.

Però l’experiència no ho és tot. En el cas contrari, quan s’assoleixen els èxits tan esperats a una edat provecta, la dilatada experiència pot jugar en contra nostra pel cansament natural de tota una vida d’esforç i un cert escepticisme que es va forjant amb el pas del temps. d’altra banda les neurones no estan ja per a grans exigències i la visió de la realitat es va fent menys diàfana, de manera que pot resultar molt difícil mantenir el que s’ha aconseguit, l’èxit finalment assolit pot quedar com un últim centelleig d’un geni que s’apaga irremeiablement.

Per això crec que l’edat mitjana és la perfecta per canalitzar idees, per mantenir un esforç adequat i constant i per administrar positivament l’experiència que es va acumulant amb el pas dels anys.

Els primeres fites de la meva formació com a metge són la Llicenciatura en Medicina i Cirurgia (1955) a la Facultat de Medicina a la Universitat de Barcelona, ​​i el grau acadèmic de doctor (1959) amb la qualificació d’Excel·lent cum laude
a la Universitat de Barcelona.

La tesi doctoral “Consideracions físiques, estadístiques i biològiques en el tractament radium-roentgen del càncer de coll uterí” (1959) va merèixer el Premi Extraordinari de Doctorat, obtingut per oposició.

El títol de Doctor en Medicina i Cirurgia va ser expedit pel Ministeri d’Educació i Ciència el 1970.
Altres títols fonamentals relacionats amb la meva especialitat són:

Especialista en electroradiologia, expedit pel Ministeri d’Educació i Ciència (1964).
Curs de Medicina Nuclear (Aplicacions clíniques dels isòtops radioactius) a l’Hospital Oncològic de Madrid, dirigit pel Prof. Pérez Modrego (1971).
Usuari d’isòtops radioactius per a aplicacions de radium i fonts encapsulades, autorització de la Junta d’Energia Nuclear (1971).
Usuari d’isòtops radioactius per a usos generals metges, automació de la JEN (1972).
Supervisor d’instal·lacions nuclears i radioactives, expedit per la J A. (1978).
Altres títols i diplomes relacionats amb l’antiga orientació transversal de la disciplina de Terapèutica Física que podem recordar són:

Diploma en Sanitat Nacional expedit per l’Escola Departamental de Barcelona (1961).
Diploma en Rehabilitació, expedit per la Prefectura Provincial de Sanitat de Barcelona (1963).
Diploma en Medicina d’Empresa, expedit per l’Escola Nacional de Medicina del Treball (1966).
Diploma en Medicina del Treball, expedit per la Universitat de Barcelona (1967).
Curs de Geriatria per a Metges, impartit pel Prof. Salgado d’Alba a l’Hospital de la Creu Roja Espanyola de Madrid (1971)
En la meva activitat hospitalària tenen especial rellevància els llocs que he obtingut per concurs oposició, per la dificultat afegida a la simple presentació de mèrits:

Metge ajudant a la Càtedra de Terapèutica Física de l’Hospital Clínic de Barcelona, ​​entre 1961 i 1967.
Professor Adjunt a la Càtedra de Terapèutica Física del Prof. Badell Suriol entre 1968 i 1973.
Metge especialista en electroradiologia en el llavors anomenat Assegurança Obligatòria de Malaltia, entre 1967 i 1970.
Metge d’institució nosocomial i de serveis especials, expedit per l’Ajuntament de Barcelona l’abril de 1971. Vaig exercir aquesta tasca al servei de Radiologia i Medicina Física de l’Hospital de l’Esperança i vaig continuar en el mateix quan l’hospital va deixar de pertànyer a l’Ajuntament i va passar a dependre d’un consorci denominat Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS), desaparegut també després de la meva jubilació.
En els primers anys de la meva carrera també vaig tenir relació professional amb la medicina física i rehabilitació i el radiodiagnòstic, a més de la radioteràpia, perquè la titulació de l’especialitat en aquells anys abastava totes aquestes disciplines. Un record de la meva activitat en aquest camp és la ponència titulada “La electroteràpia amb radioteràpia antiinflamatòria en el tractament d’afeccions benignes” presentada a la XIII Congrés Internacional de Radiologia (Madrid, 1973) en col·laboració amb el Prof.
D. Fernando Solsona, que va ser distingida amb la medalla de plata commemorativa. Un altre treball interessant en aquest àmbit va ser el titulat físic de la síndrome de Ramsay-Hunt “, publicat en Radiologia, 6 (1976).

Des dels inicis de la meva activitat com a metge vaig tenir especial interès a conèixer els protocols i els avenços que experimentaven en institucions estrangeres de reconegut prestigi. L’assistència a congressos internacionals de l’especialitat m’ha permès tenir contacte amb els treballs i investigacions que es duen a terme en aquests centres.

He observat que en el Christie Hospital & Holt Radium Institute de Manchester que les dues grans preocupacions de l’especialista d’allà eren la dosimetria i la protecció. Per a ells revestia una especial importància ajustar els tractaments al límit sense sobrepassar mai la dosi considerada òptima, ja que altrament poden derivar greus perjudicis a llarg termini.

Em va interessar particularment l’exactitud de la dosimetria amb núclids radioactius naturals i artificials en les tècniques de teràpia superficial, teràpia intersticial i braquiteràpia ginecològica. La curieterapia segons la tècnica de Manchester intentava donar solució a diversos aspectes rellevants de la dosificació, definia les dosis d’intolerància perillosa en diferents punts dels teixits parametriales i va establir conceptes biològics transcendents en la utilització de les dosis de raigs gamma.

Els meus visites a diversos acreditats centres oncològics de França (Tolosa, Marsella, Montpeller), malauradament breus però summament profitoses, em van permetre l’estudi físic, la pràctica del càlcul de les dosis i el coneixement directe de les avantatges de les radiacions de supervoltaje i de la electronterapia, veient en acció els nous acceleradors lineals que havien d’obrir una nova era en la pràctica de la radioteràpia.

Al novembre de 1972 vaig realitzar un viatge d’ampliació d’estudis, visitant l’Institut Gustave Roussy, situat a Villejuif, als voltants de parís.

Encara que era en aquell temps un hospital antic pel que fa a la seva arquitectura exterior i potser en la seva disposició interior, és evident que està dotat d’uns mitjans de treball extraordinaris, amb un instrumental molt complet i modern en mans d’una plantilla mèdica molt competent. En aquest centre vaig poder veure en funcionament el betatró.

En aquestes circumstàncies no ens pot sorprendre que l’Institut Gustave Roussy hagi estat pioner de multitud de tècniques noves de tractament que s’han imposat a nivell internacional. Una de les activitats científiques que més relleu ha tingut és l’exploració i tractament dels càncers en ORL.

Em va semblar molt interessant l’atenció individualitzada que es presta a cada pacient, discutint àmpliament els avantatges i inconvenients de totes i cadascuna de les pautes terapèutiques que poden adoptar-se, sempre a través de dades
científics elaborats a partir dels resultats anatomopatològics, constants hemàtiques, característiques i grau d’extensió de les lesions i l’estat general.

No relacionada directament amb la radioteràpia, però amb evident profit científic també, va ser la meva visita a la Càtedra de Radiologia de la Facultat de Medicina a la Universitat de Strasbourg. Quan el nostre hospital va adquirir el modern equip
de mamografia, l’empresa proveïdora ens va convidar a conèixer aquest centre, dirigit llavors pel Prof. Charles (ires, que gaudia d’un gran prestigi en l’ordre de l’especialitat en conjunt i va aconseguir un relleu important a escala mundial pels seus treballs quant a la detecció i diagnòstic precoç del càncer de mama.
Aprofitant la nostra estada a Strasbourg vam visitar també el Departament de Neuroradiologia de la Facultat de Medicina, que dirigia llavors el Prof. Wackenheim, autèntic pioner de l’especialitat i mestre de tota una generació de neuroradiòlegs. Aquest centre està dedicat exclusivament a l’exploració i diagnòstic radiològic de les malalties neurològiques.

Va ser una experiència de gran interès perquè en els tumors malignes del sistema nerviós central tributaris de radioteràpia creiem que és important i necessari que en planificar un tractament tinguem un ampli coneixement de la interpretació de les imatges per situar la neoformació maligna, definir la dosimetria i controlar l’evolució durant i després del tractament.

Una part de la meva atenció professional s’ha dirigit cap a la medicina del treball a conseqüència de la meva tasca d’anys en el servei mèdic de Telefónica. Les diferents problemàtiques observades i les revisions mèdiques anuals em van proporcionar
materials i experiències en el tractament físic de lesions diverses, comparació de dades i estudis estadístics que vaig reflectir en alguns treballs, entre els quals podem ressaltar: “Comentari estadístic sobre fotoseriaciones practicades durant l’any 1974-1975” (1976), “Consciència del risc de les radiacions en el món laboral “(1976),” l’etiologia traumàtica de les neoplxsias. La seva consideració en medicina del treball “i 2” part, 1977), “Tractament físic de l’espatlla dolorosa” (1977), “Protecció contra les radiacions ionitzants “(1980),” Relació trauma-càncer “(1980),” Perspectives d’un
programa de detecció del càncer de mama en el reconeixement d’empresa “(1987),” Treball amb pantalles. Consideracions presents i futures en medicina del treball “(1990),” Nova visió de l’estrès laboral “(1990),” Perspectives de la jubilació en funció de l’activitat laboral “(1991),” Reflexions entorn a l’estrès laboral “(1999 ), etc., tots ells publicats en revistes relacionades amb l’especialitat o generalistes.

Alguns no tenen ja de valor, com el de les fotoseriaciones, que és una tècnica que fa anys que no es practica, encara que en el seu dia ens Frmitieron detectar emfisemes, silicosi i fins i tot un cas de tuberculosi pulmonar. Els programes de detecció del càncer de mama (o de qualsevol altre que fos factible) segueixen tenint plena vigència, encara que adaptats lògicament als mitjans actuals, i el mateix podem dir del problema de les pantalles d’ordinador, que se segueix estudiant i millorant.

Sense haver-ho pretès, van ser particularment profètics els treballs sobre l’estrès laboral: la manca d’estímuls i valoració, l’acompliment de treballs molt per sota de les capacitats i, sobretot, la desocupació, que al seu dia poguessin semblar suposicions més o menys remotes , són en l’actualitat, malauradament, una realitat molt palpable.

A més dels treballs relacionats directament amb la clínica i la terapèutica dels pacients oncològics que componen, com és lògic, la major part de la meva tasca, he dedicat alguna atenció a temes també relacionats, però a un nivell de
especulació teòrica, així com a l’organització assistencial, tant a nivell local (hospital) com a nivell global (programes de salut).

El meu interès per la temàtica d’organització i direcció vi canalitzat per alguns seminaris i màsters relacionats, impartits per institucions prestigioses:
Seminari sobre planificació i el funcionament dels serveis de radiologia (1972) organitzat per la DGS, Seminari de gestió assistencial hospitalària (1977) organitzat per l’Escola de Direcció i Administració Hospitalària a Madrid, i Màster en Gestió Gerencial Hospitalària (1977), títol expedit per EA.DA

Entre els treballs publicats podem recordar: “Subdivisió en serveis de l’especialitat de radiologia hospitalària” (1972), “Situació de la terapèutica física entre les ciències” (1977), “Esbós històric de la terapèutica física” (1978), “Situació de la radioteràpia entre les especialitats oncològiques “(1980),” la radioteràpia a Catalunya ia la resta d’Espanya “(1980),” Organització del servei de radioteràpia a un hospital general “(1980),” Integració del departament de radioteràpia a la gestió hospitalària “(1990),” Estudi comparatiu entre la medicina social pública i la medicina social privada en els seus vessants assistencials, polítiques, socials i econòmiques “(1992). Aquest últim treball, presentat com una memòria sota el lema “En benefici de tots”, va merèixer el premi anual 1992 de la Reial Acadèmia de Medicina de
Barcelona.

També he dedicat algun treball a problemes sanitaris d’interès general, encara que relacionats amb les radiacions ionitzants i l’oncologia: “La contaminació radioactiva dels aliments i la seva importància sanitària” (1978), “Consum de tabac i malaltia cancerosa” (1980) que es va publicar en un volum monogràfic de la revista Jano dedicat al tabaquisme, “Pronòstics, estadístiques i iatrogènies” (1991), “Energia atòmica, riscos i beneficis. Usos mèdics en radiodiagnòstic i radioteràpia” (1992).

Finalment he de recordar amb especial orgull dos treballs relacionats directament amb la nostra família, tots dos publicats en els Anals de Medicina i Cirurgia. Són “El deure complert” (1976) en el XXV aniversari de l’ingrés a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona del Professor senyor Vicente Carulla Riera, i “Contribució a l’estudi biogràfic-mèdic de les més il·lustres famílies d’acadèmics. I. Els Carulla “(1978), en memòria del Professor Don Valentín Carulla, Marquès de Carulla, i els seus familiars mètges

Com ja s’anunciava en la meva tesi doctoral, la meva vocació s’ha centrat sobretot en la radioteràpia oncològica, en la qual he assistit al desenvolupament vertiginós de l’especialitat, potenciat pels avenços de la investigació a la clínica oncològica.

Amb el pas del temps, els enormes progressos tècnics que s’han registrat tant en radiodiagnòstic (telecomandaments, eco, tomografia computada, ressonància magnètica, etc.) com en radioteràpia (alta energia, electronterapia, dosimetria en 3D,
camps conformats, irradiació amb altres partícules, etc.) han obligat a la divisió de l’especialitat, perquè en l’actualitat és impossible per a una sola persona dominar l’amplíssim ventall de tècniques de què disposem en una i altra disciplina.

El nucli de la meva activitat professional s’ha centrat, doncs, en la radioteràpia oncològica, i he recollit les meves experiències al llarg dels anys en múltiples treballs publicats en revistes de l’especialitat, monografies i comunicacions a congressos
nacionals i internacionals.

Entre els congressos en els que he aportat la meva col·laboració podem recordar:

XII Congrés Nacional de Radiologia (Santa Creu de Tenerife, 1974).
III Reunió Nacional de Metges de la Creu Roja (Barcelona, ​​1976).
IV Congrés Nacional de Medicina Nuclear i Biologia (Santiago de Compostel·la, 1977).
VI Reunió Nacional de la Societat Espanyola d’Oncologia (Santiago de Compostel·la, 1977).
XIV Congrés Internacional de Radiologia (Rio de Janeiro, 1977).
XIV Congrés Nacional de Radiologia (Cadis, 1978).
VII Reunió Nacional de la Societat Espanyola d’Oncologia (València, 1978).
IV Congrés de la Societat Radiològica Europea (Hamburg, 1979).
VIII Congrés Nacional de la Societat Espanyola d’Oncologia (Saragossa, 1980).
IX Congrés Nacional de Medicina, Higiene i Seguretat del Treball (Palma de Mallorca, 1980).
International Symposium on Surgical Treatment for Breast Cancer (1981).
XVIII Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Radiologia, electroradiologia i Medicina Nuclear (Sevilla, 1986).
I Congrés Nacional de les Societats Oncològiques Espanyoles (València, 1986).
Congress Of the European Society for Therapeutic Radiology and Oncology (Montecatini Terme, 1990).
Congress Of the Rehabilitation Medicina Association (Madrid, 1990).
V Jornades sobre Optimització dels Serveis Sanitaris (Barcelona, ​​1990).
Jornades Oncològiques de la Societat Catalano-Balear d’Oncologia (Barcelona, ​​1991).
VII Congrés Nacional de l’Associació Espanyola de Radioteràpia i Oncologia (Sevilla, 1993).
Es podria dir que he estat testimoni i protagonista de la història, des d’aquella llunyana radioteràpia de ortovoltatge (no tan llunyana en el temps, Fro si en el concepte) i la dosimetria “dibuixada” a partir de radiografies en projeccions diverses (que no era exacta , per descomptat, però tampoc tan inexacta com podria semblar-nos ara), vaig conèixer la cobaltoteràpia, que al seu dia va semblar un avanç enorme, i el principi de l’alta energia, amb els acceleradors que actualment han assolit un alt grau de potència i sofisticació. Durant la meva tasca a l’Hospital de l’Esperança vaig tenir ocasió de treballar amb un betatró, el primer de la seva classe que va funcionar a Barcelona. Després, els acceleradors lineals han demostrat més eficiència.