José María Baldasano
Catedràtic emèrit d’Enginyeria Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya, consultor del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat a l’edició espanyola del portal acadèmic The Conversation el 28 de desembre de 2020 i a l’edició espanyola del diari digital “Huffington Post” el 31 de desembre de 2020
José María Baldasano, catedràtic d’Enginyeria Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va publicar a l’edició espanyola del portal acadèmic The Conversation i a l’edició espanyola el diari digital “Huffington Post” entre els passats 28 i 31 de desembre l’article “¿Seremos capaces de limitar el calentamiento global a 1,5ºC?”, on es qüestiona si la humanitat, malgrat les seves bones declaracions d’intencions i diversos acords i protocols internacionals, serà capaç de combatre amb eficàcia i, sobretot, a temps, el canvi climàtic, després que el negacionisme s’hagi vist relegat dia a dia per l’evidència.
“Sempre hi ha hagut canvis climàtics, però les observacions i investigacions científiques permeten concloure que l’actual canvi climàtic està provocat per l’espècie humana i, en només 300 anys, fora de tota escala climàtica coneguda. Ja no hi ha discussió científica al respecte, però que sí social i política. La causa és l’acceleració de l’activitat humana: el creixement de població i el desenvolupament econòmic des de la màquina de vapor el 1750, però especialment el creixement exponencial des de la segona meitat del segle XX. Aquest ens ha portat a desajustar el cicle del carboni per l’ús desaforat dels combustibles fòssils a causa del model energètic que vam adoptar”, inicia l’acadèmic la seva reflexió.
Dr. José María Baldasano
Aquesta realitat, que ha portat als experts a acceptar que l’acció de l’home ha aconseguit fins i tot canviar l’era geològica de la Terra per evolucionar des del Holocè a l’actual Antropocè, té els seus principals indicadors als nivells de les molècules de CO2, CH4 i N2O que es troben actualment a l’atmosfera i que dupliquen o fins i tot van més enllà dels nivells estimats en l’època preindustrial. Tot això té una incidència directa sobre la variació tèrmica dels oceans i sobre el clima, el que comporta en àrees com la mediterrània l’augment de les temperatures, augment de les sequeres, augment de les onades de calor, augment i major freqüència d’incendis, major nombre i magnitud de les marejades, pujada progressiva del nivell del mar, menors precipitacions, més estrès hídric i menys neu a les muntanyes, i al seu torn una menor disponibilitat d’aigua a l’estiu, entre d’altres efectes adversos per als seus ecosistemes i la vida humana.
Sobre els acords internacionals per combatre aquesta situació, Baldasano es mostra escèptic. “Els informes de l’ONU indiquen seriosos dubtes sobre l’objectiu de 1,5°C. Assenyalen que la diferència entre la reducció d’emissions necessària i les promeses de reducció és alarmantment elevada. Si aquesta diferència es manté per a l’any 2030, és extremadament improbable que es pugui assolir l’objectiu de mantenir l’escalfament global per sota de 2°C d’increment. Les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle haurien de baixar un 7,6% cada any entre el 2020 i el 2030 perquè la humanitat estigués en camí de contenir l’augment de temperatures en 1,5°C, objectiu de l’Acord de París. Si el que es persegueix és un objectiu menys ambiciós de 2°C, el descens hauria de ser del 2,7% anual. El pitjor escenari climàtic ens portaria a gairebé 5°C a finals de segle XXI”, adverteix.
