Dr. Jesús Alberto García Riesco
Jesús Alberto García Riesco, coronel de l’Exèrcit de Terra, membre de l’Associació Espanyola de Militars Escriptors i col·laborador de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), analitza l’actual línia de pensament que desafia a la modernitat i les seves institucions i esdevé allò que considera un perillós cinisme destructiu a la ponència “Postmodernisme i seguretat europea”, que s’inclourà entre els treballs presentats durant la X Trobada Acadèmica Internacional que la Reial Corporació va celebrar entre els passats 15 i 20 de març en diverses ciutats alemanyes sota el títol genèric “El Rin com a corrent del coneixement: diàlegs transfronterers”. Per a l’expert, la postmodernitat desafia la pretensió de coneixement universal de la Il·lustració i la visió que la ciència pot assolir la veritat en considerar que la història és una construcció ideològica basada en metanarratives.
“El postmodernisme identifica l’existència de moltes realitats i es nega a reconèixer no només l’existència de lleis universals i grans teories, sinó la consistència de qualsevol idea. En no acceptar el pensament racional, elimina el fonament sobre el qual s’assenten els valors de la modernitat. Europa ha d’estar preparada per enfrontar-se a un conflicte d’alta intensitat en el qual, igual com va passar a les guerres mundials del segle XX, necessitarà mobilitzar els cors i les ments dels ciutadans. Tot i això, les societats lliures manquen de la necessària resiliència per superar les dificultats d’un conflicte, perquè el postmodernisme no considera a la societat com una comunitat regida per un propòsit comú, sinó com una suma d’individus aïllats que busquen la seva pròpia gratificació”, resumeix l’expert la seva aportació.
Segons l’autor, el postmodernisme va sorgir després de la Segona Guerra Mundial com un moviment intel·lectual que qüestiona les grans narratives, les lleis universals i la racionalitat. En considerar que no existeix una única veritat, sinó realitats múltiples i relatives, i en promoure un individualisme hedonista, ha transformat la societat en una suma d’individus aïllats a la recerca de gratificació personal, en lloc d’una comunitat unida per un propòsit comú. Això ha generat el que va definir com a endormiscament col·lectiu que debilita la resiliència necessària per enfrontar amenaces existencials. García Riesco adverteix, així mateix, que mentre Europa s’ha de preparar per mobilitzar-se com a les guerres mundials del segle XX, les societats postmodernes manquen de la voluntat de sacrifici. Després de la Guerra Freda, el continent es va refugiar en la teoria de la pau democràtica i en la il·lusió que el comerç, les institucions internacionals i la tecnologia farien obsoleta la guerra convencional.
Per a l’expert, les dades presentades són eloqüents. La confiança en les institucions és baixa en països com el Regne Unit (39%), Alemanya (45%) o Espanya (46%). Menys de la meitat dels europeus estaria disposat a lluitar pel seu país. El suport a Ucraïna és desigual i, en molts casos, tebi. Els exèrcits europeus s’han reduït dràsticament des del 1990: Alemanya va perdre el 85% dels seus grups de combat; Itàlia, el 66%, i França, el 58%. Els efectius totals van caure de dos milions a menys de 800.000. Problemes de reclutament, altes taxes d’abandonament a França, Alemanya o el Regne Unit i una fòbia a les baixes completen el panorama de debilitat. En contrast, Finlàndia destaca pel seu model de defensa integral: reclutament universal, alta consciència ciutadana i capacitat de mobilitzar ràpidament centenars de milers de reservistes, fruit d’una memòria històrica de supervivència.
L’autor conclou que Europa viu una perillosa il·lusió de pau eterna i poder tou. El postmodernisme l’ha deixada moralment desarmada, fragmentada per divisions internes i dependent de la tecnologia i d’aliats externs. Sense recuperar una narrativa comuna, valors compartits i una sòlida consciència de defensa inspirada en figures com George Marshall el continent corre el risc de no poder respondre a una amenaça convencional, com la russa. García Riesco apel·la, davant aquest panorama, a un nou contracte social que informi els ciutadans dels perills reals i restauri la solidaritat i la disposició al sacrifici, abans que sigui massa tard. El seu diagnòstic, defensat per referències acadèmiques i estadístiques recents, va plantejar un debat incòmode però necessari sobre el futur de la seguretat europea en un món cada vegada més incert.
