Jesús Alberto García Riesco
Jesús Alberto García Riesco, coronel de l’Exèrcit de Terra, membre de l’Associació Espanyola de Militars Escriptors i col·laborador de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), analitza les relacions de Rússia amb Europa i, per extensió, amb Occident, a un article publicat el passat 7 de febrer al portal Cantabria Directa. A la seva reflexió, assenyala que des de Moscou es continua considerant que Europa no veu Rússia com un aliat o com un actor continental amb qui col·laborar, sinó com un transgressor a qui cal contenir o anul·lar.
“Rússia considera que fa dos segles que Europa no la tracta com mereix. Davant el menyspreu dels Estats Units cap a uns aliats europeus dèbils, s’estan imposant al Kremlin les tesis més eslavòfiles que consideren el continent un ens fràgil i hostil a qui cal ignorar i sabotejar. Davant l’amenaça, Europa manca de la necessària capacitat de dissuasió, per la qual cosa ha de dedicar les seves millors energies a desenvolupar la defensa total i, un cop demostrada la força, intentar restablir les relacions diplomàtiques amb Rússia prèvies a la invasió d’Ucraïna”, inicia la seva argumentació.
Per a l’expert, l’intent de construir una cooperació paneuropea als anys 90 del segle XX, després de la caiguda del mur de Berlín, va fracassar per l’ampliació de l’OTAN cap a l’est i per decisions occidentals com la intervenció en Iugoslàvia el 1999, que Rússia va interpretar com a prova de la seva marginació. A partir de llavors, al Kremlin es va consolidar una visió més nacionalista i eslavòfila que percep Occident com a hostil. Un sentiment que, a més, compta amb antecedents històrics com la Guerra de Crimea o la intervenció occidental contra la revolució bolxevic. En aquest context, García Riesco assenyala que el conflicte a Ucraïna s’entén a Moscou com a part d’aquella confrontació més àmplia amb Occident, ja que Rússia justifica la seva política exterior com una defensa de la seva seguretat i de la seva identitat davant el que considera un intent occidental de limitar la seva influència.
L’autor acaba amb l’advertència que Europa manca de prou capacitat de dissuasió militar i ha de reforçar la seva defensa i cohesió estratègica i que només després de demostrar fortalesa seria possible reconstruir relacions diplomàtiques estables amb Rússia al futur. “Davant l’absència d’una unió política que sustenti l’exèrcit europeu, la història de la defensa continental ha estat un procés de fracassos positivistes; el pla Klingbeil, recentment anunciat com la unió de sis països europeus per potenciar el continent econòmicament i militarment, continua amb el mateix esquema. Tot i això, cap societat no dissuadeix sense les virtuts intangibles que, a la fi, decideixen els resultats dels conflictes: una rereguarda organitzada i sacrificada, liderada per les ments més brillants, que desplega al front a soldats capaços i generosos disposats a causar baixes i a morir. Europa té en el model finlandès de seguretat integral la millor referència per aconseguir capacitat de dissuasió, perquè coordina centenars d’organitzacions públiques i privades en simulacres nacionals i exigeix que cada ministeri mantingui activats plans que garanteixin els serveis essencials, les cadenes de subministrament i les comunicacions”, finalitza l’expert la seva reflexió.
