Dra. Teresa Freixes
Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de l’organització internacional Citizens pro Europe i acadèmica de número i vicepresidenta de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), aborda el debat sobre el denominat finançament singular de Catalunya a l’article “Hablemos claro: hacia el despeñadero de la confederación”, que signa al costat de l’historiador José Varela i que va aparèixer el 17 d’octubre passat al diari “El Imparcial”. La jurista acaba de rebre el Premi Llibertat 1812 que atorga el Club Liberal 1812 de Màlaga, que reconeix la defensa de les llibertats i drets ciutadans.
“Quan ens diuen que Catalunya ha de rebre més diners perquè està infrafinançada, quan comparen la riquesa de Catalunya respecte d’Andalusia o d’Extremadura o quan es parla d’esforç fiscal autonòmic… menteixen, perquè falsifiquen les seves intencions ocultant-nos el veritable propòsit d’un discurs d’aquesta naturalesa: instaurar una hisenda confederal. No són Catalunya ni Extremadura o les Canàries qui paguen els impostos. Són les persones, físiques i jurídiques, presents en aquests territoris. I els que els reben no són els territoris, sinó les administracions que els governen”, inicien Freixes i Varela la seva reflexió, denunciant el que consideren un discurs territorial i identitari que intenta emprendre el que consideren un canvi constitucional per la porta del darrere.
Per als experts, des de la primera Constitució liberal del 1812, a Espanya es parla de ciutadans, no de territoris. Un pòsit sobre el qual s’ha construït l’actual model democràtic, i només en la mesura que hi ha ciutadans més pròspers que resideixen en unes zones, i sobre la base que els impostos són progressius, resultarà que en construir un càlcul amb mesures territorials resultat inevitable donarà un quocient fiscal desigual. En aquest sentit, assenyalen que dins aquests territoris, uns barris afortunats representaran un balanç fiscal molt superior, i per tant deficitari, a aquell de zones deprimides, tot i ubicar-se a escassos quilòmetres.
En aquest sentit, consideren arbitrària i interessada la lectura d’una discriminació territorial aparent amb la qual justificar un nou model de finançament al marge de la Constitució. Un model confederal que creuen abocat al fracàs. “Que els nostres col·legues i amics constitucionalistes ens rescatin de la ignorància, però desconeixem una constitució confederal democràtica i, encara menys, estable”, afegeixen, citant exemples rellevants històrics que van resultar inviables i van acabar marcats per cruents conflictes civils.
“A Espanya, el PSOE sempre va ser un dic de contenció davant del tribalisme del nacionalisme identitari, abans i després de la Guerra Civil. A la recent deriva nacionalista de l’esquerra espanyola, l’estrall produït en la coherència filosòfica socialista i, per tant, en el nostre sistema democràtic és a la vista. És difícil ser socialista calculant balances fiscals entre territoris i confonent el dret a la diferència amb la diferència de drets. Amb aquest programa ni tan sols és possible ser liberal ni progressista: la canibalització nacionalista de l’Estat és una mena de retorn a l’Antic Règim, que amenaça de donar-nos de cara al món restaurat de la Santa Aliança, però trufat de tensió romàntica”, conclouen.
