Dr. Joaquín Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors -Barcelona 1914 (RAED), recupera els referents de l’Antiguitat Clàssica i el seu correlat en el present als articles “Barón de Coubertin, la pedagogía del olimpismo”, “Curiosidades del origen de las Olimpiadas“, “Guía de Zeus y los dioses Olímpicos” i “La huella de Fidias en el Partenón”, publicats entre els passats mesos de juliol i setembre a la secció “Lectores expertos” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors del qual forma part activa.
A “Barón de Coubertin, la pedagogía del olimpismo”, el president del Club de Pediatria Social explica com el fundador dels actuals Jocs Olímpics, inspirats en els que se celebraven a l’Antiga Grècia, havia focalitzat la seva tasca acadèmica en l’educació i el seu estudi es va centrar en particular en l’educació física i el paper de l’esport en l’escolarització. “Com a historiador i pensador de l’educació, Pierre de Coubertin idealitzava l’antiga Grècia. Així, quan va començar a desenvolupar la seva teoria de l’educació física, es va fixar naturalment en l’exemple de la idea atenesa del gimnàs, un centre d’entrenament que fomentava simultàniament el desenvolupament físic i intel·lectual. Coubertin advocava perquè aquests conceptes s’incorporessin a les escoles. Veia l’esport com una cosa democràtica, en el sentit que la competició esportiva traspassava les línies de classe, tot i que ho feia sense provocar una barreja de classes, cosa que ell no recolzava. Per desgràcia per a Coubertin, els seus esforços per incorporar més educació física a les escoles franceses van fracassar. Tot i això, el fracàs d’aquest afany va ser seguit de prop pel desenvolupament d’una nova idea, el renaixement dels antics Jocs Olímpics, la creació d’un festival d’atletisme internacional”, explica.
Per la seva banda, Callabed enumera algunes dades curioses i generalment desconegudes sobre els primers Jocs d’Olímpia a “Curiosidades del origen de las Olimpiadas”, destacant la transgressió a la masculinitat dels Jocs que va protagonitzar Ferènica de Rodes. “Els espectacles de competició estaven exclosos per a les dones. Només hi va haver un cas de transgressió: el de Ferènica de Rodes, que per ser filla d’un gran campió i mare d’un altre, passava per descendent d’Hèrcules. Es va disfressar d’entrenador i es va colar al recinte amb un grup d’atletes per veure el combat del seu fill. Apropant-se al ring li va caure la disfressa i va resultar reconeguda. La condemna per aquest acte era de mort però es diu que va acudir a testimoniar des del cel el mateix Hèrcules, campió del món i que la va reconèixer de la seva progènia. Des d’aleshores per evitar que el cas es repetís va quedar prescrit que tots, atletes i entrenadors es presentessin nus. Per a les dones es van crear els jocs en honor a Hera, que se celebraven al setembre”, assenyala abans d’enumerar altres curiositats.
A “Guía de Zeus y los dioses Olímpicos”, l’acadèmic fa referència a aquestes deïtats de l’Antiguitat, que tot i que estaven dotades de la immortalitat i d’altres atributs especials tenien personalitat i defectes humans. “A Grècia hi havia déus per personificar totes les virtuts i tots els vicis. Els primers i més antics són els déus autòctons, és a dir, de poblacions pelasgues, un poble d’origen incert. Al capdavant, Gea, que és la Terra mateixa, i darrere d’ella un miler de deïtats subalternes. En un déu es personificaven els vents: el Notos era gèlid, el Zèfir era tebi. Pan era el robacors, amb la seva flauta. Altres moraven sota terra, com Milíquius el benèvol; Croni, serp monstruosa, i Hades, germà de Zeus, que tenia sobirania a l’infern. El pitjor potser fos Hècata, la deessa del mal d’ull a què sacrificaven nines de fusta. Zeus era el rei dels dotze déus olímpics i el déu suprem de la religió grega. Hom s’hi refereix sovint com el pare, com el déu del tro i el recol·lector de núvols. Zeus va controlar el clima i va oferir senyals i auguris”, resumeix.
Finalment, a “La huella de Fidias en el Partenón”, l’expert rememora la figura de l’immortal escultor, a qui Pèricles va encarregar la direcció de la reconstrucció de l’Acròpolis d’Atenes. “Pèricles va haver d’abordar la construcció de l’Acròpolis que els perses havien destruït. Va decidir nomenar com a arquitectes Ictini i Calícrates sota la supervisió de Fídies. Les seves obres més cèlebres de Fídies van ser l’estàtua de la deessa Atenea del Partenó i l’estàtua del Zeus d’Olímpia, ambdues de fusta revestida amb fragments d’or i ivori, que es van convertir en models de perfecció de la representació de divinitats. També se li atribueixen l’Atenea Promacus i l’Atenea Lèmnia. Algunes de les seves obres es coneixen a través de descripcions que van fer autors de l’Antiguitat i s’han relacionat amb estàtues d’època romana que sí que s’han conservat i que es consideren còpies d’originals de Fídies, com l’Apol·lo de Kassel i el Diadumen Farnese” , explica.
