Josep Ignasi Saranyana
Professor emèrit de la Universitat de Navarra, acadèmic corresponent de la Real Acadèmia d’Història, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques de el Vaticà i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914
Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmic el seu estudi “La eclesiología de la revolución en el Sínodo de Pistoya (1786)”, en el qual ofereix les claus del Sínode de Pistoia (Toscana), que va culminar la reforma tardo-jansenista. Les seves tesis van tenir una especial incidència en la concepció eclesiològica dels pròcers de la independència americana, sobretot en teoritzar sobre les relacions Església-Estat, discutir sobre les temporalitats de l’Església i considerar les prerrogatives del papa en la seva relació amb els estats sobirans.
“El programa reformista del gran duc de Toscana s’articulava al voltant d’una sèrie de mesures: millora de la formació del clergat, establint acadèmies eclesiàstiques i determinant els plans d’estudis teològics i els manuals escolars; constitució d’una única caixa eclesiàstica, que havia d’aplegar els patrimonis de convents, capellanies i confraries, amb ànim de proporcionar millors estipendis als sacerdots i tallar així la simonia; pretensió que la multitud de sacerdots que vivien de diferents beneficis s’adscribissin a parròquies, de manera que tots tinguessin cura d’ànimes”, inicia l’acadèmic la motivació d’aquest sínode, tan important com poc conegut per a l’opinió pública.
Dr. Josep Ignasi Saranyana
A aquests arguments es va sumar un altre no menor del jansenisme: analitzar l’error a l’Església, és a dir, la possibilitat que la veritat s’hagués abandonat a l’Església en determinades èpoques històriques, romanent fidel només en una heroica minoria, fins i tot perseguida per la Santa Seu. Transcendint l’àmbit religiós i endinsant-se al polític, el jansenisme va imposar també la seva tesi que el sant pontífex és només el cap ministerial de l’Església i rep la seva potestat d’aquesta, i que l’autoritat de l’Església queda circumscrita a les matèries espirituals, de manera que la seva potestat es redueix gairebé exclusivament als assumptes que afecten el fur de la consciència. El sínode, així mateix, va subratllar la independència dels bisbes respecte de la cúria romana i va atorgar una àmplia autonomia jurisdiccional dels rectors.
De la mateixa manera, va sostreure a l’autoritat de l’Església la regulació del sagrament del matrimoni, passant-la a l’autoritat civil; va reformar el règim dels regulars, reduint els instituts religiosos a un de sol, sense cura pastoral; va advocar per un concili nacional com a via canònica per solucionar les controvèrsies religioses, de fe i de costums en el si de les diferents nacions, i va impulsar una reforma litúrgica i sacramental. Pel que fa a la infal·libilitat de l’Església, Pistoia va declarar que no havia estat conferida a cap persona en particular, sinó a l’Església en el seu conjunt.
“Els ideals tardo-jansenistes s’han de prendre en consideració si es pretén arribar a una comprensió serena i completa del que es va debatre als anys immediats a l’emancipació de les nacions hispanoamericanes i, sobretot, en les dues dècades que van seguir als crits d’independència”, conclou Saranyana el seu estudi.
