Dr. Joaquín Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), aborda la història del pensament modern i contemporani en els articles “Kant, el pacifista fundador del criticismo”, “John Locke, padre del liberalismo”, “El ideario empirista de David Hume”, “Las útiles enseñanzas de René Descartes”, “La libertad según Rousseau” i “La voluntad según Arthur Schopenhauer“, publicats entre els passats 28 de febrer i 11 de març a la secció “Lectores expertos” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors del qual forma part activa.
A “Kant, el pacifista fundador del criticismo”, l’acadèmic esbossa la figura del que considera el fundador de la filosofia crítica moderna. “A la primera meitat del segle XVIII, la filosofia, l’art i la ciència tenen un marcat caràcter anglès i francès. La Il·lustració alemanya també ocupa un paper rellevant. Kant va ser preceptor de famílies a la Prússia Oriental. Representant del criticisme i precursor de l’idealisme alemany. Fundador de la filosofia crítica moderna. Pacifista. Té influències de Plató, Hume i Rousseau“, explica.
D’altra banda, a “John Locke, padre del liberalismo”, Callabed s’atura en qui és considerat el pare del liberalisme polític. “Va ser filòsof i metge gran pensador en el camp dels estudis polítics, religiosos i pedagògics. Va estudiar a la Universitat d’Oxford. Va ampliar estudis de física i química. La seva amistat amb lord Anthony Ashley va ser molt important en la seva carrera. Va tenir influències de Plató i Aristòtil, Descartes i Bacon. La seva teoria del Contracte Social va influir en Rousseau, Voltaire i en la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica. Locke va ser un notable representant del segle XVIII anglès de la filosofia i de la ciència que va assumir la funció de guia de la cultura europea”, assenyala.
El president del Club de Pediatria Social aborda a “El ideario empirista de David Hume” la figura del filòsof, economista, sociòleg, historiador, assagista i escriptor escocès del segle XVIII que va fer importants contribucions a la filosofia moral. “Com a filòsof empirista, Hume sosté que tot coneixement en última instància procedeix de l’experiència; sigui de l’experiència externa, val a dir, la que prové dels sentits, com la vista, l’oïda, etc., sigui de l’experiència íntima, la pròpia experiència. El seu empirisme el va orientar cap a una posició obertament il·lustrada i va ser un dels màxims representants de l’empirisme britànic”, afirma.
René Descartes
A “Las útiles enseñanzas de René Descartes”, l’acadèmic repassa la trajectòria i influències que va deixar en el pensament occidental l’autor del “Discurs del mètode”. “Va dir que el mètode matemàtic és l’únic camí segur per al descobriment de la veritat. Buscava les causes i les significacions per assolir veritats fora de tot qüestionament. Per això va implantar com a mètode per arribar a la veritat científica el dubte metòdic. Va aportar amb la seva filosofia la seva concepció d’home com a ser capaç d’aprehendre amb la raó l’íntima estructura d’ell mateix i del món i remetre aquest coneixement a la construcció del ‘regnum hominis'”, analitza.
A “La libertad según Rousseau”, l’expert s’atura a la figura d’aquest escriptor, pedagog, filòsof, músic, botànic i naturalista que va ser un dels grans representants de la Il·lustració i les idees polítiques dels quals van influir decisivament en la Revolució Francesa, però també un impulsor de la pedagogia contemporània. “Ha estat un dels filòsofs més influents des de Plató als nostres dies. Les seves obres més importants són ‘Emili’ i ‘El contracte social’. Les seves idees van donar un gir important a la pedagogia, centrant-les en l’evolució natural del nen. Va potenciar la lactància materna i va desaconsellar que els nens fossin criats per nodrisses.
Finalment, a “La voluntad según Arthur Schopenhauer”, Callabed recorda el que considera el primer gran filòsof occidental que va posar en contacte els pensaments de la seva època amb els d’Orient Llunyà, amb influències de Kant, Plató, Spinoza, Baltasar Gracián i la literatura hindú. “Schopenhauer presenta un sistema filosòfic que comprenia una sola metafísica com a fonament únic de la realitat. La característica principal de totes les coses, inclosos els éssers humans, és la voluntat, la qual és cega, irracional, absurda i font d’immensos patiments al món. Tot és voluntat, apunta Schopenhauer, per parlar dels conflictes individuals i col·lectius”, conclou.
