Dr. Francesc Torralba
Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos d’Ètica Aplicada de la Universitat Ramon Llull i de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell, membre del Dicasteri de Cultura i Educació de la Santa Seu i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors -Barcelona 1914 (RAED), protagonitza una emotiva entrevista publicada a l’edició del passat 25 de febrer al diari “La Vanguardia” en què aborda la tràgica mort d’un dels seus fills en un accident a la muntanya durant una travessia a la qual ell l’acompanyava. Torralba respon amb tanta fortalesa com sinceritat les preguntes del periodista Josep Fita.
“No he experimentat la primera fase del procés de dol, la de la ira. Sí que vaig viure estupefacció pel que va passar, però no vaig tenir un atac de còlera contra el món o contra Déu. Tinc la sensació que ho he acceptat, tot i que hi ha moments en què venen onades de tristesa molt grans i molts plors. De tota manera, no crec que la darrera fase del procés sigui l’acceptació. És més aviat la gratitud. Em sento afortunat d’haver-ho tingut, conegut, d’haver pogut educar-lo i viure amb ell tantes coses. Crec que estic en aquesta fase ara. He acceptat el que va passar, tot i que òbviament no volia que passés”, respon l’acadèmic a les primeres preguntes de l’entrevistador mostrant obertament els seus sentiments.
Torralba explica que va tenir la certesa que el seu fill havia mort després de caure al buit i haver d’esperar ell mateix que el rescatessin després d’aferrar-se a un arbre en el seu intent de baixar fins a un precipici a la recerca. “Al final, va arribar l’helicòpter i vaig veure que transportava una bossa, ubicada a la part dreta de l’aparell. No em van haver de dir que era mort. Després vaig haver de trucar a la família, abans de prendre el camí de tornada a casa a Morgovejo, poble on estiuegem i que és a més d’una hora de Caín. Me’n recordo de la trucada que vaig haver de fer a la meva dona, una d’aquelles trucades tan difícils de fer. Jo em dedico molt a parlar sobre un concepte anomenat la veritat suportable per evitar la mentida pietosa, però per dir aquesta veritat has de verbalitzar-la d’una manera que l’altre la pugui pair emocionalment. Però és clar, hi ha veritats molt difícils de dir, però ho vaig haver de fer”, relata.
Tot i la duresa del dol, Torralba assegura que no ha perdut les conviccions religioses i que tant la fe com l’escriptura s’han convertit en les taules de salvació. “La fe també ajuda a pensar en un retrobament final. Jo hi crec, i em dóna esperança. Això que anomenem cel, que simplifiquem com un lloc, l’imagino com un estat de plenitud infinita. Durant la nostra vida hi ha instants on la palpem i volem parar el temps: a propòsit d’una música, un paisatge, una relació amorosa o estant amb el teu fill després d’un esforç físic molt gran dinant junts, suats i rient molt… Crec que ell va viure un instant molt poderós aquell darrer dia, i jo també. El que no sabia és que aquest seria el seu darrer instant”, afirma.
Docent i divulgador de l’humanisme cristià en importants mitjans de comunicació catalans com Catalunya Ràdio i els diaris “La Vanguardia” i “El Punt Avui”, l’acadèmic és autor de llibres destacats com “El sentit de la vida” (2008), “No passeu de llarg” (2010), “El valor de tenir valors” (2012), “Un mar d’emocions” (2013), “Córrer per pensar i sentir” (2015), “Saber dir no” (2016) o “Món volàtil” (2018). Ja durant la pandèmia, Torralba va publicar els llibres “Humildad”, “Paraules de consol. En la mort d’un ésser estimat”, “Formar personas. La teología de la educación de Edith Stein”, “Vivir en lo esencial. Ideas y preguntas después de la pandemia”, “L’ètica algorítmica”, que va ser guardonada amb el Premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic que atorguen la Reial Acadèmia de Bones Lletres i l’editorial Edicions62; “La façana de la Glòria de la Sagrada Família. Fonts espirituals i teològiques de l’escatologia d’Antoni Gaudí”, fruit de la seva quarta tesi doctoral, que va llegir fa un any, i “Cuando todo se desmorona. Meditar con Kierkegaard” (2023).
