Francisco López Muñoz reflexiona sobre els experiments científics que es van fer en diversos camps de concentració nazis
Dr. Francisco López Muñoz
Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va publicar el passat 7 de febrer al diari digital “The Conversation” l’article “Cuando la ciencia trabaja al servicio del mal”, on reflexiona sobre els experiments científics que es van fer en diversos camps de concentració sota el control de l’Alemanya del nazisme, com així va quedar demostrat en el judici als metges emmarcat als Judicis de Nuremberg després del final de la Segona Guerra Mundial. Allà es van posar de manifest reprovables investigacions amb humans, com experiments de congelació, inoculació de bacils de la tuberculosi o amputacions de membres. Però també hi van tenir lloc al camp específic de la farmacologia, molt menys coneguts, que l’acadèmic ha estudiat en profunditat.
“L’auge dels corrents eugenèsics a Europa central a l’inici del segle XX va abonar el terreny al govern nazi per posar en marxa una política d’higiene racial de nefastes conseqüències polítiques, socials i científiques i que va arribar al punt d’un clar antisemitisme biològic, com van defensar Karl Binding i Alfred Hoche: ‘els jueus s’assemblen molt als humans, però són resultat d’una altra evolució'”, explica López Muñoz. L’acadèmic també refereix al programa Aktion T4, que va suposar l’inici de l’extermini en massa de pacients amb “deficiències” o patologies mentals.
Bloc 10 del camp de concentració d’Auschwitz, on es van realitzar els experiments mèdics amb presoners
Amb ells es va experimentar, entre d’altres , l’efecte de les sulfamides en gangrenes gasoses induïdes, l’esterilització química amb formalina, l’ús de vacunes i altres fàrmacs en subjectes infectats intencionalment de malària, l’efecte de la metamfetamina en exercicis extrems, les propietats anestèsiques de l’hexobarbital i del hidrat de cloral en amputacions o l’efecte de barbitúrics i dosis altes de mescalina en estudis de rentat de cervell.
“¿Com és possible que fins al 45% dels metges alemanys arribés a ingressar en el partit nazi, sense que cap altra professió aconseguís aquestes xifres d’afiliació política? -es pregunta López Muñoz-. La resposta és difícil. Molts metges argumentaven que les normes estaven concebudes per al benefici de la nació i no del pacient i invocaven conceptes de naturalesa tan enganyosa com els de causa major o missió sagrada. Alguns creien que per la ciència tot estava justificat, fins i tot els inhumans experiments comesos als camps, mentre altres es veien simplement com a patriotes i els seus actes els explicaven com accions de guerra. També els havia malaltissament imbuïts per la perversa filosofia nazi, i d’altres, de caràcter més ambiciós, es van implicar en aquestes activitats com a forma de promoció de les seves carreres professionals i acadèmiques”.
De tot aquest horror i desraó l’acadèmic extreu l’única lectura positiva: l’aprenentatge i la correcció. De fet, després del judici als metges nazis es va promulgar el primer codi internacional d’ètica per a la investigació amb éssers humans, el Codi de Nuremberg, sota el precepte hipocràtic “primum non nocere”, la influència sobre els drets humans i la bioètica roman inalterable als nostres dies.
