Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos d’Ètica Aplicada de la Universitat Ramon Llull i de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell, membre del Dicasteri de Cultura i Educació de la Santa Seu i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), protagonitza una àmplia entrevista al diari “Ara” arran de la publicació de la seva última obra, “No hi ha paraules. Com assumir la mort d’un fill”, en què aborda la tràgica mort d’un dels seus fills en un accident a la muntanya durant una travessia on ell l’acompanyava. En una conversa íntima amb el periodista Albert Om, l’acadèmic rememora l’últim dia que va passar amb el seu fill Oriol i reflexiona sobre l’absència, la vida efímera i la mort irreversible, aspectes que Torralba ja havia abordat en altres obres.
“La veritat és que va ser un dia lluminós, un dia fantàstic, feia un sol espectacular, en un entorn privilegiat, com els Pics d’Europa. I amb una ruta de prats i paisatges fantàstics. Vam sortir molt d’hora, encara fosc, però vam anar veient com s’aixecava el dia. Ell era molt feliç, estava molt bé, jo també estava molt bé i havíem planejat la ruta amb molt de temps i amb moltes ganes. Ell anava sempre una mica per davant, per agilitat, també per la seva força. Hi havia moments que ho perdia de vista, després tornava a veure’l, ell m’esperava, seguia les fites. Com que no hi havia boira ni núvols, sempre veia la seva samarreta o la seva gorra. Però aleshores hi va haver un moment en què faig un gir del camí i no el veig. Allà és on es produeix el pànic. On és? Ha anat a fer les seves necessitats? Crido, pensant que em contestarà, i no hi ha resposta. Crido una vegada i una altra, ja passen cinc, deu, quinze, vint minuts, i llavors ja comences a pensar en el pitjor escenari. Que ha caigut, que ha perdut la consciència, que s’ha desmaiat… Tampoc no era un lloc que fes por per un precipici, però és veritat que després hi havia una caiguda cap al riu Cares. Abans de fer aquest gir havíem parat en un rierol, perquè ja eren dos quarts de sis de la tarda, feia molta calor, portàvem moltes hores caminant, i llavors ens vam refrescar, i com ja havíem perdut el camí, li vaig dir: ‘Si sortim d’aquesta, ho recordarem tota la vida’. El que no sabia és que no en sortiríem i que també ho recordaríem tota la vida. Anàvem baixant amb la idea de trobar el riu. Si no, hauríem demanat rescat. Ho vaig acabar demanant sol”, inicia l’entrevistat el relat del tràgic succés.
L’acadèmic explica que ha necessitat prendre distància per no escriure en calent i expressa allò que sent i allò que ha après. “Si el llibre m’hagués sortit ple d’indignació i odi contra la vida i contra tot, probablement no ho hauria publicat. Crec que un llibre no ha de ser una claveguera d’emocions. Ha de ser edificant. Jo vaig ser el testimoni ocular, l’únic, de l’últim dia de la vida del meu fill. Ni la meva dona, ni les meves filles ni els amics eren allà. A partir d’aquí, Torralba inicia la reflexió que plasma a la seva última obra, destacant el seu canvi, la seva pròpia evolució després de la incomprensió en el procés de dol, el nou i estret vincle amb les seves filles, tota la família i amics. I el plor incessant i, en certa mesura, guaridor.
A la pregunta d’Om sobre què faria el mateix entrevistat si sabés que seria el darrer dia de la seva vida, Torralba és franc i precís: “L’últim dia potser faria dues o tres hores de classe, em plau molt ensenyar, naturalment aniria a córrer una estona llarga a un lloc bonic, el Montseny, menjaria amb la meva dona i amb les meves filles, m’agradaria escoltar determinades músiques, resaria, miraria de reconciliar-me si he ferit algú i donaria les gràcies. Jo faria tot això i potser voldria rebre el sagrament de la unció dels malalts, tot i que no estigués malalt, reconciliar-me amb els altres i amb Déu”. En aquest sentit, assegura que se sent en pau amb Déu. “Una situació com aquesta és una prova de foc per a la fe. He vist moviments en doble direcció: qui davant d’una situació així es distancia de Déu, i qui diu que l’únic que queda és la fe en un retrobament final. Com i de quina manera serà no ho sabem, però jo hi crec”, conclou.
Docent i divulgador de l’humanisme cristià en importants mitjans de comunicació catalans com Catalunya Ràdio i els diaris “La Vanguardia” i “El Punt Avui”, l’acadèmic és autor de llibres destacats com “El sentit de la vida” (2008), “No passeu de llarg” (2010), “El valor de tenir valors” (2012), “Un mar d’emocions” (2013), “Córrer per pensar i sentir” (2015), “Saber dir no” (2016) o “Món volàtil” (2018). Ja durant la pandèmia, Torralba ha publicat els llibres “Humildad”, “Paraules de consol. En la mort d’un ésser estimat”, “Formar personas. La teología de la educación de Edith Stein”, “Vivir en lo esencial. Ideas y preguntas después de la pandemia”, “L’ètica algorítmica”, que va ser guardonada amb el Premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic que atorguen la Reial Acadèmia de Bones Lletres i l’editorial Edicions62; “La façana de la Glòria de la Sagrada Família. Fonts espirituals i teològiques de l’escatologia d’Antoni Gaudí”, fruit de la seva quarta tesi doctoral, que va llegir fa un any; “Cuando todo se desmorona. Meditar con Kierkegaard” (2023) i “Benaurances per a agnòstics” (2024). Va se reconegut amb el Premi Ratzinger 2023, atorgat per la Fundació Vaticana Joseph Ratzinger-Benet XVI.