Mario Molina, Nobel i acadèmic d’honor de la RAED, certifica l’èxit del Protocol de Mont-real que va impulsar amb els seus descobriments
Dr. Mario Molina
Mario Molina, premi Nobel de Química i acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va exposar les seves investigacions sobre el canvi climàtic en un acte acadèmic que la Reial Acadèmia va celebrar el passat 8 de juny a Madrid reprenent la sessió que Molina no va poder protagonitzar ara fa un any en trobar-se hospitalitzat. L’acte va tenir el format de sopar-col·loqui i va comptar també amb la participació d’Alfredo Rocafort, acadèmic de número i president de la Junta de Govern de la RAED; José Luis Salido, acadèmic de número i secretari general; José Ramón Calvo, acadèmic de número i president de l’Institut d’Investigacions Interdisciplinàries de la RAED, i els també acadèmics numeraris Francisco López Muñoz i Joan Francesc Corona.
Molina va certificar que des de la posada en marxa de les mesures que recull el Protocol de Mont-real, les concentracions atmosfèriques dels clorofluorocarbonis (CFC) més importants i els hidrocarburs clorats s’han estabilitzat o s’han reduït. La concentració de halons ha continuat en augment a causa dels gasos halons que es troben emmagatzemats en els extintors d’incendi i que encara continuen en ús. No obstant això, la tendència ha disminuït clarament i s’espera que comenci a declinar la seva presència cap al 2020. La concentració dels hidroclorofluorocarbonis (HCFC) ha augmentat significativament, en gran part a causa dels múltiples usos en què reemplacen als CFC, com solvents o refrigerants.
El grau de compliment del Protocol ha estat enorme. D’aquí que se’l consideri l’acord ambiental internacional més reeixit del món fins a la data i un exemple excepcional de cooperació internacional, amb l’objectiu de la recuperació de la capa d’ozó i per tant de millorar una part substancial de l’acumulació dels gasos d’efecte hivernacle, causa fonamental del canvi climàtic per causa antropogènica. Molina, precisament, va guanyar el Nobel per la constatació del paper que juguen els CFC en la destrucció de la capa d’ozó.
L’acadèmic ha investigat la química de la contaminació atmosfèrica a la baixa atmosfera i treballa amb equips multidisciplinaris internacionals per afrontar el problema de la degradació de la qualitat de l’aire a les grans ciutats del planeta, especialment enfocats en els grups de contaminants de l’aire en zones urbanes . El seu interès pel clima i les conseqüències que es deriven del factor antropogènic neix el 1972, quan va començar a treballar amb qui seria el seu mentor, Sherwood Rowland. Junts van abordar la investigació sobre les propietats químiques de l’àtom en processos radioactius. Una de les línies de recerca en les que van treballar va ser la d’esbrinar el destí d’algunes partícules químiques inerts derivades de processos industrials acumulats en l’atmosfera i els efectes sobre el medi ambient no havien estat tinguts en compte fins a aquest moment.
Després de mesos d’investigacions van desenvolupar la teoria de la reducció de la capa d’ozó, que va revolucionar el que fins al moment se sabia sobre aquest tema al adonar-se que els àtoms produïts per la descomposició dels CFC destruïen la capa d’ozó atmosfèrica i això tenia unes conseqüències molt greus que anaven des d’alteracions en la salut, major presència de càncer de pell en les zones afectades, fins a canvis en el patró climàtic de la terra. El 1974 van publicar els resultats a la revista Nature.
