Dr. Joaquín Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), aborda diverses qüestions bioètiques de la pràctica sanitària i la prevenció de l’assetjament escolar des de l’òptica professional als articles “¿Usuarios, clientes o pacientes?”, “El nacimiento de la medicina social”, “Claves para tratar el acoso escolar y el ciberacoso”, “Cuestiones éticas de la asistencia a drogadicto” i “¿Por qué son necesarios los médicos humanistas?”, publicats entre els passats 25 d’abril i 15 de maig a la secció “Lectores expertos” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors de la qual forma part activa.
A “¿Usuarios, clientes o pacientes?”, l’acadèmic explica la seva intervenció en l’actualització del model d’excel·lència de la Fundació Europea per a una Gestió de Qualitat en relació amb els serveis sanitaris i l’habitual deshumanització que hi ha darrere d’aquesta gestió, que forçosament ha de ser diferent de la de qualsevol altre sector. “Gerents, sanitaris i pacients han de ser tres rodes que girin sincrònicament respectant el valor salut, que ha de ser prioritari. Però en cap moment del curs que vaig seguir vaig sentir les paraules pacient i malalt: parlaven d’usuaris i clients. No ho acabo de comprendre, en referència a un acte assistencial, el bell acte de la relació metge-malalt. Analitzada la situació de la salut, cal traçar un objectiu i comptar amb tècniques d’intervenció per després analitzar els resultats, si són dolents cal atribuir-los al planificador, que cercarà camins nous (equip, objectius, recursos) per cercar solucions noves. I també cal que el pacient opini en una enquesta de satisfacció sobre l’assistència que rep, opinió que servirà per matisar l’assistència que es presta”, considera.
A “El nacimiento de la medicina social”, Callabed abunda en aquest mateix assumpte tractant en aquest cas els factors socials que es troben darrere de la salut i ressenya la figura del metge francès Louis René Villermé, considerat un pioner sobre la presa en consideració d’aquests factors. “Amb la fundació de la Reial Societat de Medicina francesa (1778), considerada com la primera agència de l’Estat en matèria sanitària, se li confia al metge i economista Louis René Villermé la missió de l’estudi de la salut amb anàlisis socials i geogràfiques. Va descobrir la influència dels factors socioeconòmics i de la pobresa sobre la salut i la mortalitat als inicis de la industrialització francesa i va ser defensor de la reforma higiènica de fàbriques i presons i un dels fundadors de l’epidemiologia social. Tenint en compte les evidències, va considerar que per lluitar contra les malalties cal intervenir en les pràctiques socials i canviar també els comportaments individuals”, explica.
D’altra banda, a “Claves para tratar el acoso escolar y el ciberacoso”, el president del Club de Pediatria Social assenyala que abordar aquest problema mereix una atenció pluridisciplinària de mestres, psicòlegs, pediatres i juristes, entre altres professionals. Només així, assenyala, es pot garantir l’èxit tant a la prevenció com a la intervenció. “Hi ha sis punts essencials a tenir en compte sobre la problemàtica de l’assetjament escolar i el ciberassetjament: la violència és un fenomen generalitzat que mereix un estudi detingut de l’agressor i del seu entorn i es pot considerar una malaltia clínica, segons alguns autors; l’assetjament escolar o ‘bullying’ és una forma de violència que mereix una atenció pluridisciplinar de mestres, psicòlegs, pediatres, juristes, etc., el ciberassetjament és una variant de l’assetjament i es desenvolupa mitjançant l’ús d’internet, telefonia mòbil i videojocs en línia, que poden esdevenir una manera per exercir un assetjament psicològic entre iguals. La família dels agressors i agredits ha de ser informada i orientada sobre aquest fenomen i cercar la seva col·laboració i l’escola ha de comprometre’s en aquest problema, perquè la prevenció de la violència es pot fer a nivell de prevenció primària (informació), secundària (detecció) o terciària (actuació o intervenció); hi ha mètodes de prevenció de l’assetjament a diferents països degudament avaluats que poden servir de referència”, explica.
Pel que fa a l’atenció professional a les addiccions, Callabed considera a “Cuestiones éticas de la asistencia a drogadicto” que la drogoaddicció com una malaltia crònica exigeix una actuació sanitària similar a altres malalties. “Hi ha condicionants ètics pels quals tot pacient mereix ser tractat amb respecte, compassió i prudència i hi ha uns principis bioètics del pacient com el d’autonomia, beneficència, ‘primum non nocere’ (primer no fer mal) i el principi de justícia. El principi que inspira aquest canvi és el de considerar la drogoaddicció com una malaltia crònica que exigeix una actuació sanitària similar als que se segueix amb altres malalties cròniques. Les intervencions sanitàries han d’aspirar a reduir la morbimortalitat relacionada amb l’addicció, minimitzar el deteriorament psicosocial i combatre els trastorns socials, associats a l’hàbit de consumir tòxics com són les infeccions i altres malalties orgàniques, sense penalitzar els que no volen renunciar al consum o que han recaigut després d’un o més intents de deshabituació”, argumenta.
Finalment, a “¿Por qué son necesarios los médicos humanistas?”, l’acadèmic insisteix que cal un component humà en la medicina, en aquests temps dominada en alguns camps per l’economicisme. “Ser humanista no és només saber llengües mortes i a través d’elles les coses mortes. Quan s’aplica als metges, recull les vibracions de la professió perquè ha d’estar el diàleg amb la vida i saber recollir del plat de la seva experiència aquesta única gota de saviesa que la vida destil·la cada jornada. L’humanisme és la voluntat i la disposició volgudes per tractar de comprendre-ho tot i, per tant, per no seguir cap doctrina particular, ni tan sols a la que pogués semblar més propera a la veritat. Ser humanista és comprendre l’ésser humà; comprendre’l, que no és tant conèixer-lo com disculpar-lo; i, per tant, estimar-lo; perquè a ningú no s’estima més que aquell a qui s’ha de perdonar algunes coses”, conclou.
