Afrontar la gestió de l'aigua a la Mediterrània - Reial Acadèmia Europea de Doctors

Miquel Ventura, director de projectes de la Fundació Pro Reial Acadèmia Europea de Doctors i impulsor del projecte d’observació i protecció de la biodiversitat marina Silmar, presenta a la comunitat acadèmica l’article “Afrontar la gestió de l’aigua a la Mediterrània”, que complementa a les seves recents reflexions sobre el paper que tenen la Fundació i la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) en aquest obligat canvi d’era on la humanitat es juga bona part del seu futur.

Afrontar la gestió de l’aigua a la Mediterrània

L’escassetat d’aigua dolça a la conca de la Mediterrània és un factor limitant que determina la capacitat de progressar de la nostra societat per factors com ara el model de desenvolupament, els usos del sòl i el canvi climàtic que afecta la disponibilitat de l’aigua com a recurs. En aquest sentit, les terres dedicades a l’agricultura a l’àrea mediterrània fan servir el 80% de les disponibilitats hídriques per regar uns 16 milions d’hectàrees amb terres necessitades d’aigua. Es calcula (FAO, 2020) que per a l’any 2035 hi haurà un increment d’11 milions d’hectàrees, que necessitaran anualment 100.000 milions de metres cúbics d’aigua que, tot i considerar la posada en marxa de sistemes d’estalvi i eficiència, a l’agricultura arribarà una situació de col·lapse per la no disponibilitat d’aigua de qualitat.

A les ciutats costaneres, l’increment previst del consum d’aigua dolça serà de l’ordre del 400% al sud i est de la conca. Globalment, 12 països ja utilitzen ara l’aigua per sobre de les seves capacitats, entre ells Espanya, França, Grècia i Itàlia, i d’aquí a 20 anys seran molts altres països que es trobaran en aquesta situació (Jean Margat: “L’eau dans le bassin Méditerrané”, París, Economic Press, 1992).

Un altre problema antropogènic és la disminució de la superfície de terra útil cultivable a les planes litorals. Així, la reducció de l’aigua disponible, el canvi d’usos del sòl i la seva impermeabilització artificial, contribueixen a la salinització, l’empobriment i la desertificació. Altres efectes que cal tenir en compte són la reducció del cabal d’aigua dels rius per sobreexplotació i la disminució del règim de pluges anuals, així com de la construcció de preses amb la consegüent pèrdua de sediments, estimat en uns 300 milions de tones/any. Això genera sòls agrícoles menys productius, una reducció de les zones humides litorals amb una pèrdua significativa de la biodiversitat i també la regressió de les zones deltaiques.

Embalses de Mequinenza y Riba-roja de Túria en la frontera de Aragón con Cataluña

La construcció des dels anys cinquanta dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja de Túria a la frontera d’Aragó amb Catalunya, han disminuït l’aportació de sediments als trams finals del riu desestabilitzant el delicat cicle natural que mantenia el delta de l’Ebre en creixement . Avui el delta està en franca regressió generant una pèrdua important de capacitat de l’ús de l’aigua dolça, una reducció molt significativa de la superfície de terres cultivables i augmentant la vulnerabilitat del sistema deltaic que va desapareixent. Foto: Miquel Ventura Monsó – Fundació RAED

Actualment, es considera que una tercera part de les terres cultivables de la conca mediterrània estan afectades per un procés d’agreujament erosiu difícil de frenar. A més, a les costes del sud i est del Mediterrani i també a Espanya hi ha un mal ús de les tècniques d’irrigació en zones amb escassos recursos hídrics on es cultiven de forma intensiva espècies agrícoles poc sostenibles que afavoreixen l’eutrofització i la salinització dels aqüífers.

Finalment, l’urbanisme caòtic i desordenat del sòl costaner mediterrani, especialment a Espanya, per crear habitatges, zones industrials, carreteres i infraestructures diverses és palès i generalitzat des de fa dècades. Aquesta realitat hipoteca la capacitat de l’ús eficient i sostenible del territori redueix la qualitat ecològica de la terra i el valor del sòl, el medi ambient en general i la disponibilitat de recursos tan importants i essencials com l’aigua i el paisatge.

En aquest context, els efectes del canvi climàtic a la conca mediterrània s’adverteixen fonamentalment en la disponibilitat real d’aigua dolça, amb una reducció prevista dels recursos d’entre un 15 i un 20% l’any 2050 respecte als nivells mitjans del segle passat. Així ho han manifestat científics que treballen sobre els efectes del clima des del Centre de Cooperació per a la Mediterrània de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN/Med-Màlaga) amb motiu de la Cimera del Clima celebrada a Madrid (COP25) el novembre del 2019.

L’aigua dolça també està molt vinculada a l’ús i la transformació del sòl litoral disponible que ocupem físicament i que també és un recurs limitat. Així, dels 46.000 quilòmetres de perímetre que té la conca mediterrània, més d’una tercera part (uns 16.000 km), estan transformats i es preveu que l’any 2035 la promoció d’activitats associades a plans de desenvolupament mal planificats com ara el turisme de masses, la urbanització intensiva i la indústria sense cicle tancat o contaminant ocuparan 4.000 quilòmetres més dels que ja estan hipotecats de manera irreversible. L’aigua dolça és un recurs natural extremadament valuós per a la supervivència ecològica de la Mediterrània, per a la salut i el benestar dels seus habitants, per al desenvolupament de tots els seus sectors econòmics (agricultura, turisme, indústria, etc.) i per al funcionament d’hàbitats i ecosistemes costaners com les muntanyes, els rius, els deltes i, entre d’altres, les zones humides litorals.

Ríos y pantanos. Agua dulce en el entorno natural

Garantir la permanència i l’estabilitat de l’aigua dolça a l’entorn natural és un repte principal que hem de ser capaços d’afrontar avui i en el futur. Mantenir l’equilibri entre l’ús de l’aigua com a recurs i mantenir l’aigua com a mitjà en nivells ecològics òptims és vital per a la pervivència d’aquests ecosistemes. El riu és font de vida per als pobles que s’han desenvolupat amb èxit al llarg dels anys, avui el manteniment i la conservació d’aquests paratges són essencials per a la societat i els sectors productius com l’agricultura i el turisme que depenen directament de la qualitat ambiental del medi fluvial. Foto: Miquel Ventura Monsó. Fundació RAED.

Actualment, la gestió eficaç de l’aigua com a mitjà i com a recurs continua sent insuficient i està més orientada a cobrir la demanda i al control de qualitat a través de paràmetres fisicoquímics com a recurs bàsic per al desenvolupament i la salut humana. Tot i que la legislació europea (Directiva Marc de l’Aigua 60/2000) ja contempla la gestió de l’aigua des d’una visió més ecosistèmica i holística a través de bioindicadors de qualitat ecològica, dista molt de poder complir els objectius del mil·lenni a l’horitzó 2030 i és un desafiament pràcticament inassolible per als països mediterranis no europeus del nord d’Àfrica.

Mitjançant el desenvolupament del projecte Reptes Vitals per a una Nova Era estem observant, a través de la lectura i anàlisi d’articles científics i altres publicacions de qualitat, que s’està produint un canvi gradual en la cultura de l’aigua i del seu ús per part dels països del Mediterrani que tendeix a ser més conservador i respectuós pels riscos que implicarà no fer-ho a mitjà i llarg termini. Això es tradueix en una nova forma de gestió enfocada a la sostenibilitat amb la voluntat d’alinear-se al màxim amb els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) del mil·lenni que, directament i indirectament, tenen a veure amb l’ús i la gestió de l’aigua com a mitjà i com a recurs. Concretament, la gestió de l’aigua influeix a ODS6 (aigua neta i sanejament), l’ODS1 sobre la pobresa, l’ODS3 sobre benestar i salut, l’ODS12 de producció i consum responsable, l’ODS11 de ciutats i comunitats sostenibles i també amb l’ODS15 sobre la vida dels ecosistemes terrestres. És notori que la manera com es gestiona l’aigua influeix de manera directa i transversal en la capacitat dels pobles i les seves nacions a desenvolupar-se de manera òptima, sana i sostenible. A escala ecosistèmica, la gestió òptima de l’aigua com a mitjà requereix la modulació de l’oferta a llarg termini en funció de la capacitat de l’ecosistema d’oferir-la i de fer-la servir de manera sostenible.

L’aigua és per a tots els països de la Mediterrània i per a gran part del món globalitzat un recurs limitant i escàs que cal gestionar-lo de manera intel·ligent i ètica. En aquest aspecte les noves normatives i estratègies de conservació s’estan incorporant indicadors de sostenibilitat a tot el cicle del seu ús i integren aspectes cada vegada més exigents l’eficiència de l’ús i en la gestió de la seva qualitat quan es torna al medi natural. Aquestes noves estratègies de gestió requereixen l’enfortiment del govern de l’aigua i l’adopció d’una gestió integrada dels recursos hídrics tant a escala nacional com transnacional. És per això que des de la Fundació i la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 tenim el compromís de treballar per ensenyar i divulgar la nova cultura de l’aigua per contribuir a crear una societat humana que camina cap a l’excel·lència.