Premi Nobel de Física, 1990
Data d’ingrés: 17/07/2017
Discurs d’ingrés: Are we really made of quarks?
(28 de març, de 1930). Físic nord-americà nascut a Chicago, Illinois. Va ser guardonat amb el Premi Nobel per les seves investigacions relacionades amb l’estructura dels nuclis atòmics. Concretament co-va descobrir experimentalment l’evidència dels quarks.
Jerome Isaac Friedman, nascut a Chicago l’any 1930, és un físic nord-americà que va ser guardonat amb el Premi Nobel de Física el 1990, juntament amb Henry W. Kendall i Richard E. Taylor, per les seves investigacions sobre l’estructura dels nuclis atòmics i la funció dels quarks en la física de partícules. El seu treball experimental va ser clau per confirmar l’existència dels quarks, una teoria proposada per Murray Gell-Mann i George Zweig.
Fill d’immigrants polonesos que van arribar als Estats Units abans de la Primera Guerra Mundial, durant la seva etapa escolar va mostrar interès tant per l’art com per la física, decantant-se finalment per aquesta última després de llegir Einstein. L’any 1948 va ingressar a la Universitat de Chicago, on es va llicenciar el 1953 i va obtenir el doctorat el 1956. Allà va tenir l’oportunitat de treballar amb el reconegut físic Enrico Fermi poc abans de la seva mort el 1954. Les seves primeres investigacions les va realitzar al laboratori d’emulsió nuclear sota la direcció del professor Telegdi.
El 1957 es va traslladar a la Universitat de Stanford com a investigador associat i va començar a col·laborar amb Henry Kendall i Robert Taylor sota la supervisió de Robert Hofstadter. El seu treball al Stanford Linear Accelerator Center (SLAC) li va permetre aprofundir en l’estudi de l’estructura de la matèria. L’any 1960 va ser nomenat membre del departament de Física de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), fet que va afavorir una col·laboració més estreta entre l’equip del SLAC i l’Institut Tecnològic de Califòrnia.
Des del 1967 va ocupar el càrrec de professor titular al MIT, on, entre aquell any i el 1973, va dur a terme els experiments que van permetre demostrar l’existència dels quarks, consolidant així una de les teories més importants de la física de partícules. El 1980 va assumir la direcció del Laboratori de Ciència Nuclear i, entre 1983 i 1988, va ser cap del departament de Física. L’any 1988 va decidir enfocar-se novament en la investigació i la docència dins del MIT, on també va ocupar la vicepresidència durant tres anys.
El seu llegat en el camp de la física és innegable, ja que les seves investigacions han estat fonamentals per a la comprensió actual de l’estructura de la matèria. El reconeixement amb el Premi Nobel de Física el 1990 va ser el punt culminant d’una carrera dedicada a l’exploració de les partícules subatòmiques, l’impacte de la qual continua vigent en la ciència moderna.
