Teresa Freixes
Catedràtica de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmica de número i vicepresidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Teresa Freixes, acadèmica de número i vicepresidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), repassa a “Las conferencias de presidentes y otros instrumentos de colaboración multilaterales y bilaterales, propios de los estados federales y autonómicos”, l’última entrada del seu bloc personal (teresafreixes.wordpress.com), els diferents mecanismes de negociació existents en aquests models de govern en què les competències estan distribuides entre els territoris, la seva cobertura legal i l’ús polític que es fa d’aquests mecanismes.
“Els instruments de cooperació, als Estats complexos, com els federals i, al nostre cas, l’Estat de les autonomies, constitueixen l’única possibilitat de canalitzar racionalment la presa de decisions quan hi ha diversos nivells competencials. I són bàsicament dos els instruments generals d’aquesta cooperació: els multilaterals i els bilaterals “, assenyala l’acadèmica. “Els Estats Units i, sobretot, Alemanya o Àustria, funcionen raonablement bé, dins de la diversitat que la complexa estructura federal comporta, perquè els instruments de cooperació política i tècnica mantenen un funcionament regular i serveixen per desbloquejar les naturals divergències que els Estats compostos (federals, autonòmics, regionals… segons la nomenclatura en cada cas) poden presentar”. Freixes alerta, però, de l’ús pervers i interessat que es fa d’aquests instruments en un estat autonòmic com Espanya.
Per a la acadèmica, els governs del País Basc i Catalunya han rebutjat sistemàticament al llarg dels últims anys participar en els òrgans multilaterals de cooperació per fixar qualsevol negociació en la bilateralitat amb l’Estat. “Això no és possible, perquè quan una matèria traspassa l’àmbit d’una comunitat autònoma, ens situem en un context en què la bilateralitat no pot entrar a prendre decisions que afectin la resta, com així ha vingut sempre acordant el Tribunal Constitucional, i molt clarament, en la sentència relativa a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006″, conclou.
