Teresa Freixes repassa les figures jurídiques que garanteixen l’oposició activa a l’exercici il·legítim del poder
Teresa Freixes, catedràtica de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, acadèmica de número i secretària general de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va presentar al II Congrés Interdisciplinari de la RAED, que es va celebrar entre els passats 15 i 17 de febrer a l’Hotel Balneari Vichy Catalán, a Caldes de Malavella (Girona), el treball “Dret a la resistència, dissidència i democràcia”, en el qual va repassar les històriques i actuals figures jurídiques que garanteixen aquests drets”.
“Al constitucionalisme contemporani, el dret a la resistència es plasma en diversos textos. La Constitució dels Estats Units (1787), en proclamar el dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, afirma també que si el governant ho impedeix, el poble té dret a instituir un nou govern que els garanteixi -va explicar l’acadèmica en la seva exposició-. També la Declaració francesa dels Drets de l’Home i del Ciutadà estableix que quan el Govern viola els drets a la ciutadania, la insurrecció esdevé un deure sagrat, per reposar-los. I Alemanya n’és un exemple, quan la Llei Fonamental de Bonn va incorporar l’any 1968 al seu text que ‘tot alemany tindrà dret de resistència, quan no hi hagi més remei, contra qualsevol que es proposi eliminar l’ordre de referència’, ja que tenien molt present com es va esvair la Constitució de Weimar durant el període nacionalsocialista. També la Constitució de Portugal, atenint-nos al passat recent del país, va establir que ‘tots tenen dret a resistir a qualsevol ordre que atempti als seus drets, llibertats i garanties i a repel·lir per la força tota agressió, quan no sigui possible recórrer a l’autoritat pública'”.
Per a Freixes, aquest reconeixement té la seva explicació en la contraposició entre legitimitat d’origen i legitimitat d’exercici. “En tota democràcia, l’autoritat que s’erigeix acord amb els procediments establerts té legitimitat d’origen. Un cop instaurada, l’autoritat ha de ser practicada de conformitat amb la llei prèvia i democràticament establerta -va argumentar-. No cal que el reconeixement tingui rang constitucional, ja que pot tenir-lo legal, com és per exemple el que disposa l’Estatut Bàsic del Funcionari Públic a Espanya”, va prosseguir amb la seva reflexió.
Pel que fa al dret a la dissidència, el dret a l’expressió pública i formal del desacord, Freixes va defensar que “cal garantir la llibertat d’expressió perquè la dissidència pot representar una mena d’alerta sobre possibles vulneracions de l’ordre constitucional”. Tot i va alertar que la dissidència té un preu: “Exercir-la s’encamina a haver de pagar per fer-ho. I amb escreix en moltes ocasions. Estem, doncs, davant un fet paradoxal: l’exercici legítim d’un dret, alertant, constatant, manifestant i evidenciant les vulneracions dels drets constitucionalment establerts, mostrant els atacs il·legítims a l’ordre constitucional, origina que el dissident quedi relegat a l’ostracisme, se li desprestigiï professionalment, es faci servir tota mena de normes de cobertura o subterfugis adreçats a eliminar la seva presència pública o la seva influència social”, va concloure.
