Volem rendir aquí homenatge a l’empremta deixada per cada degà , ja que els deganats són com les pedres miliars de la nostra història acadèmica. No obstant, no hem d’oblidar que els equips de govern i els acadèmics que han passat per la institució són els veritables protagonistes de la història centenària de la Reial Acadèmia Europea de Doctors. Sent més precisos, els degans són la representació personalitzada d’aquest esforç col·lectiu que ha portat a l’Acadèmia a aconseguir el prestigi i la solvència intel·lectual que gaudeix avui dia.
Álvaro Esquerdo Esquerdo
(1914-1921)
El Dr. Álvaro Esquerdo (la Vila Joiosa 1853-Barcelona 1921) va ser fundador en 1914 i degà-president fins a 1921 de l’Agrupació de Doctors Matriculats de Catalunya, germen inicial de l’actual Reial Acadèmia Europea de Doctors.
Encara que pogués semblar que els doctors inscrits en l’Agrupació de Doctors Matriculats a l’entorn del Dr. Álvaro Esquerdo tenien com a únic objectiu ennoblir personalment i com a grup, el seu propòsit no va ser altre que dignificar la figura del doctor i prestigiar una activitat professoral que en aquell temps estava bastant deteriorada. L’elecció com a primer degà-president del Dr. Esquerdo, eminent cirurgià i home de ciència, va suposar el començament de la dignificació del títol de doctor a casa nostra tant per als doctors universitaris com per als professionals. Amb ell es va posar simbòlicament la primera pedra del gran edifici sapiencial que construirien les següents generacions de doctors.
Pedro Gerardo Maristany i Oliver
(1921-1926)
Pedro Gerardo Maristany i Oliver (Masnou 1863-Barcelona 1926), comte de Lavern per gràcia de Sa Majestat Alfons XIII, va ser el segon degà-president del Col·legi de Doctors, entre 1921 i 1926. Per la seva amistat amb el monarca i com a homenatge i reconeixement “real” a l’amic entranyable que era, el rei Alfons XIII va tenir a bé presidir el solemne acte acadèmic del Col·legi de Doctors al Paranimf de la Universitat de Barcelona, el 27 de maig de 1925. alhora gran empresari i home de ciència (havia cursat les carreres de Ciències Exactes i Físic-Químiques), Pedro Gerardo Maristany, comte de Lavern, va ser un referent del seu temps a la convergència de l’estudi apassionat i el pragmatisme emprenedor.
Amb el seu bon fer va contribuir a la dignificació de l’ensenyament tant primària com universitària. També es va esforçar per apropar les activitats del Col·legi de Doctors al rei Alfons XIII en aquest acte solemne celebrat el 1925 a la Universitat de Barcelona. Era la primera vegada -i no seria l’última- en què la monarquia tenia notícia directa dels afanys d’un nucli col·legial d’acadèmics que, caminat el temps, acabaria per transformar-se en acadèmia.
Guillem de Benavent Camps
(1926-1963)
Des d’una perspectiva històrica, Guillem de Benavent († Arenys de Mar 1963) va haver d’enfrontar temps difícils: primer va haver d’exercir com a degà de facto o en funcions (i afegiríem que en alguns anys, especialment els de la Segona República i la Guerra civil, clandestí o hibernat) en el període comprès entre 1926 i 1943, per després dirigir la institució, ja com a degà electe, en els anys més durs de la postguerra.
En acabar la Guerra Civil encara hauria de passar un temps fins que en 1943 el Dr. Benavent fos nomenat oficialment degà del Col·legi de Doctors. En qualitat de tal va exposar al llavors cap de l’Estat, Francisco Franco, l’objectiu de la institució que liderava en la memorable audiència que va tenir lloc el 15 de març de 1944 al palau de Pedralbes de Barcelona.
Aquest objectiu no era altre que la dignificació del títol de doctor. A més d’interessar a les autoritats del moment en la problemàtica doctoral, va convidar a un nombre important de personalitats de la investigació i la docència universitàries, així com de la política i les institucions, al fet que exposessin en el fòrum del Col·legi de Doctors l’excel·lència de el seu nivell doctoral.
Jorge Xifra Heras
(1964-1979)
De la tasca deganal del Dr. Xifra ( Figueres 1926- ) recordem les obertures de curs, amb il·lustres conferenciants que van donar nivell i prestigi a la institució, així com la publicació dels tres anuaris . Els inicis d’aquest deganat van destacar pel seu ímpetu renovador.
Amb tot , el major assoliment del Dr. Xifra va ser la projecció social que va donar al llavors Col·legi de Doctors a través de l’organització de brillants conferències i solemnes obertures de curs , actes tots dos en què van participar rellevants figures intel·lectuals del moment. En aquest sentit es pot dir que el Dr. Xifra va ser un excel·lent relacions públiques i un incansable promotor de la imatge de la institució.
Luis Dolcet Buxeres
(1979-1989)
Ja en democràcia , el Dr. Dolcet ( l’Hospitalet de Llobregat 1909 – Barcelona 1994 ) va ser l’artífex , juntament amb el seu successor el Dr. Casajuana , de la ratificació de la naturalesa juridicopública de l’Acadèmia, una condició que ja havia obtingut en 1966, però que es movia al voltant d’una certa ambigüitat nascuda de la Llei d’Associacions de 1964. Aquest pas, realitzat a l’empara de la Generalitat de Catalunya, va ser importantíssim en l’esdevenir de la institució. De fet , va ser una autèntica refundació.
També va ser iniciativa d’aquest degà convertir durant algun temps l’Acadèmia en una institució itinerant, amb sessions solemnes celebrades a les altres tres capitals catalanes i el projecte, que mai es va acabar de concretar , de portar també una sessió a Palma de Mallorca. Seves van ser també les primeres gestions que van culminar amb la concessió del qualificatiu de “Real ” a l’Acadèmia ja en el mandat del Dr. Casajuana .
Josep Casajuana Gibert
(1990-2012)
Aquest deganat , el de més llarga durada en la història de la RAD , va estar marcat per l’objectiu del Dr. Casajuana ( Vacarisses 1923 – Barcelona 2013) d’intensificar al màxim la vinculació de la RAD amb la monarquia. Una cosa que el nou degà veia com un camí segur per ennoblir la institució.
Per a la seva satisfacció, va obtenir dos notables èxits, encara que separats per 15 anys , la presència del Rei en dues sessions solemnes celebrades al Palau de la Música Catalana el 1992 i 2008 respectivament. Aquests èxits van compensar la llanguiment de la vida interna de l’Acadèmia, manifestada sobretot en l’escassetat de les juntes celebrades.
Alfredo Rocafort Nicolau
(2012-)
La Reial Acadèmia de Doctors, ja consolidada legalment des de 1990, ha trobat en el Dr. Alfredo Rocafort (Barcelona 1949) un lideratge prometedor que potencia el treball de les seccions i obre la institució als canals d’internacionalització acadèmica. Bona prova de la feina realitzada és que en els més de tres anys transcorreguts fins ara s’ha estrenat un local perfectament equipat per al desenvolupament de les activitats pròpies dels acadèmics, s’ha celebrat el centenari de la institució i s’han publicat una desena de nombres de RAD Tribuna Plural, la revista científica de l’Acadèmia (la Junta de Govern d’aquest deganat va considerar que era millor que els continguts clàssics d’un anuari es publicaran anualment en els números de la revista, de manera que la informació científica i acadèmica fos així més fluida i dinàmica). També s’han publicat gairebé 50 volums de les diferents col·leccions creades. A més, s’ha potenciat el lloc web (www.radd.eu) de la institució i els actes organitzats per ella cada vegada tenen un major protagonisme en el format online.
Aquesta modernització, així com la dinamització pel que fa a la participació dels acadèmics, enriqueix a la qual des de febrer de 2016 ja és Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), i la posa en el camí correcte per esdevenir una acadèmia de referència tant nacional com internacionalment.