Dr. Jaume Llopis
Jaume Llopis, professor emèrit d’IESE Business School i acadèmic de número i vicepresident de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Per què fracassen els fons d’inversió al sector agroalimentari”. En aquesta mateixa línia, el vicepresident de la RAED va participar també el passat mes de juny al desè aniversari del Clúster Agroalimentari de Navarra-Nagrifood amb la conferència “Siete metas de los directivos hiperconectados y pospandemia”, on va destacar la importància que les empreses comptin amb un propòsit que vagi més enllà dels resultats econòmics i va subratllar la necessitat de construir una identitat corporativa sòlida, fomentar un lideratge proper i empàtic, mantenir una orientació constant cap als grups d’interès i apostar per l’aprenentatge continu davant l’imparable avenç de la intel·ligència artificial.
Llopis ha desenvolupat una llarga i exitosa trajectòria al món de la gestió empresarial en empreses com ara Moulinex, Nestlé, La Unión y el Fénix Español i Borges International Group. De la seva vasta trajectòria acadèmica, al seu magisteri en IESE se sumen els seus cursos com a professor convidat a les escoles de negocis IPADE (Mèxic), AESE (Portugal), IDE (Equador), INCAE (Nicaragua), IEEM (Uruguai), MDE (Costa d’Ivori), l’Institut San Telmo de Sevilla, i EADA, a Barcelona. És autor de llibres de referència a l’àmbit de la gestió empresarial.
Per què fracassen els fons d’inversió al sector agroalimentari
Els fons d’inversió han mostrat un creixent interès pel sector agroalimentari, atrets pel seu caràcter essencial i l’estabilitat de la demanda. Tot i això, una part significativa d’aquestes inversions no han assolit els resultats esperats. Tinc al cap molts exemples de fracàs en les últimes dècades. Les causes són estructurals i ofereixen lliçons rellevants tant per a inversors com per a empresaris.
En primer lloc, molts fons apliquen al sector agroalimentari models de gestió propis d’indústries tecnològiques o de serveis, on el creixement pot accelerar-se amb relativa facilitat. En alimentació, en canvi, els marges són més reduïts, la competència és intensa i el creixement orgànic és lent. En segon lloc, hi ha una infravaloració de la complexitat operativa. La rendibilitat depèn de factors difícils de controlar: costos de matèries primeres, climatologia, regulació sanitària, logística, distribució i canvis en els hàbits de consum. La denominada ‘glocalització’, pensar local però adaptar-se als gustos i hàbits locals, és crucial.
Un altre error freqüent ha estat l’excés de palanquejament financer. Alguns fons van adquirir empreses mitjançant elevats nivells de deute confiant en increments ràpids de l’ebitda. Quan van arribar la inflació, l’augment dels tipus d’interès i la desacceleració del consum, moltes companyies van tenir dificultats per generar prou caixa. També s’ha sobreestimat el valor de les sinergies derivades de les adquisicions. Integrar empreses familiars amb cultures diferents, marques locals i sistemes productius diferents sol requerir molt més temps del previst.
A més, nombrosos fons treballen amb horitzons temporals de quatre a set anys. Tot i això, construir una marca alimentària sòlida, desenvolupar nous productes o expandir-se internacionalment exigeix, amb freqüència, una visió de llarg termini, incompatible amb la pressió per desinvertir ràpidament. Davant això, moltes empreses familiars ben gestionades han demostrat una notable capacitat de creació de valor. El seu coneixement del mercat, la proximitat al client, la prudència financera i una estratègia basada en la continuïtat els han permès superar crisi que, tot i això, han posat en dificultats a companyies controlades per inversors financers.
Això no significa que tots els fons fracassin. Existeixen casos d’èxit quan aporten professionalització, internacionalització, digitalització i una governança sòlida, respectant el coneixement acumulat pels equips directius i evitant imposar objectius financers irrealitzables. El principal ensenyament és que el sector agroalimentari no admet receptes universals. La creació de valor depèn més de l’excel·lència operativa, la innovació constant i la paciència estratègica, que de l’enginyeria financera.
