Dr. Carlos Cortina
Carlos Cortina, delegat per a Espanya de les Ordres Dinàstiques de la Casa Reial de Savoia i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Lleïr, l’angelet geganter”, escrit al costat de la partitura del mateix títol amb motiu d’una tràgica notícia: la mort del petit Lleïr, de sis anys, un entusiasta patumaire de Berga. Commocionat per la pèrdua, l’acadèmic explica la catarsi que va suposar, en plena Patum, el duel compartit per tota una ciutat.
Lleïr, l’angelet geganter
El poeta anglès John Donne va escriure el 1624 la “Meditation XVII”, de la seva obra “Devotions Upon Emergent Occasions”, un text meravellós que no pot deixar ningú indiferent i que, a la vegada, va servir d’inspiració -poc més de tres-cents anys després- a l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, per a la seva novel·la de 1940, “Per qui toquen les campanes”: “Ningú no és una illa, complet en ell mateix. Cada humà és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n’emporta una porció, tot Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol persona m’afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això no preguntis mai per qui toquen les campanes. Toquen per tu”.
Doncs si això passa en la desaparició de cada engruna material, més encara ha de succeir en la partença de tota persona viva i, d’una manera més colpidora i punyent, quan es tracta del traspàs d’un infant, perquè s’extingeixen les vivències, les il·lusions i els somnis atresorats en els seus pocs anys de vida, quan tot era un camí per a recórrer.
Però, tanmateix, m’agrada i necessito creure, que l’essència de cada persona no es destrueix ni desapareix, sinó que es transforma, tal com apreníem que passava amb l’energia, en el primer principi de la termodinàmica. I, amb més raó, si sobre el nostre rostre es conserva aquella alenada divina feta al primer home de fang, que li donà la vida, la consciència, l’espiritualitat i el do de l’amor.
Quan es va difondre la notícia que el Lleïr havia expirat, un sentiment infinit de tristesa es va ensenyorir dels carrers de Berga, una d’aquelles tragèdies que no s’entenen, contra les que ens rebel·lem, però que, malauradament, no podem capgirar i, de manera individual i col·lectiva s’experimenta l’afebliment que descrivia John Donne. Aleshores, de res serveixen les frases fetes i, potser, només ajuda la presència i fer costat als pares que pateixen de manera esfereïdora que el destí els hagi furtat el seu fill.
Quan tot això succeïa i sense paraules per dir que apaivaguessin el dolor infinit per tan irreparable pèrdua, qui sota signa es va asseure al piano, i sense saber com, va començar a brollar un ball de gegants, desconeixent que per al Lleïr, la Patum en general, però els gegants en particular, eren els seus herois, els seus companys dels jocs de carrer, els seus amics mítics de fusta i cartó, i el seu petit gran món.
Aquest va ser el missatge sonor de condol i una oració transcrita sobre el paper pautat perquè cada nota, melodia i acord aportés resignació als pares, familiars i amics del petit patumaire i geganter que s’havia convertit en angelet.
Posteriorment, es va aconseguir que el mestre Robert Agustina instrumentés per a banda la partitura escrita per a piano i, amb la insistència i la persistència de la Laia Mascarella Guitart, mare del Lleïr i un dels músics que van participar en la fundació del Memorial Ricard Cuadra, acompanyada per la Montserrat Roca Pagerols, aconseguiren la comprensió, la complicitat i
l’aquiescència dels mestres músics perquè el ball “Lleïr, l’angelet geganter”, s’estrenés en el concert de la vigília de la Santíssima Trinitat, a la plaça de Sant Pere; és a dir, el dissabte 14 de juny del 2025.
En aquell vespre, i com a primera peça de la segona part, es va poder sentir i compartir una partitura senzilla, juganera i de remembrança que va inundar cada espai i racó de la plaça Cremada, flotant ingràvida com si es tractés d’una pregària sense cap mena de flama, només amb el guspireig dels ulls emocionats que, de tant en tant, fitaven el sostre de cel que retallaven els teulats de les cases.
Els núvols no permetien que hi hagués negror en el fons del fons del cel; i en l’inici de la segona frase del ball, succeí com si un estol d’àngels haguessin empès aquelles esponges vaporoses, carregades d’aigua i, de sobte, tot aquell tàlem còsmic es va esquitxar profusament d’estels, com un salt cèlic de plens, on cada lluïssor era l’ànima d’un patumaire que puntejava, amb deler i emoció, el ball del Lleïr.
La música del Memorial i la de l’angelet geganter es van convertir en un pont invisible i místic entre el Cel i la Terra, en una mena de comunió espiritual entre els berguedans i els patumaires actuals i els que ja han traspassat, i en una oportunitat per retrobar-se a través dels ritmes, les notes i les melodies intergeneracionals de la Bulla, la Patum i el Corpus.
Tant de bo que, més aviat que tard, el ball de gegants Lleïr, l’angelet geganter, es torni a tocar a la plaça de Sant Pere, però aquesta vegada amb els gegants de la Patum Infantil, i que els nens i nenes puntegin i dansin amb la melodia que, durant el Memorial Ricard Cuadra de 2025, el Lleïr Genovès i Mascarella va puntejar i dansar a la plaça Cremada del Cel.
