José Ramón Calvo
Assessor estratègic del Barcelona Supercomputing Center-Centre Nacional de Supercomputació, director del Club d’Excel·lència d’Ubbiquo Business School i acadèmic de número i president de l’Institut de Cooperació Internacional de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED).
José Ramón Calvo, assessor estratègic del Barcelona Supercomputing Center-Centre Nacional de Supercomputació, director del Club d’Excel·lència d’Ubbiquo Business School i acadèmic de número i president de l’Institut de Cooperació Internacional de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’obituari que va escriure en memòria de l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu, mort el 26 de desembre passat a Ciutat del Cap als 90 anys.
Desmond Tutu
El dia de Sant Esteve va clarejar gris, i no per raons meteorològiques, sinó per la notícia de la mort del Premi Nobel de la Pau, l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu als 90 anys gairebé acabats de fer.
Arquebisbe Desmond Tutu
Desmond Tutu va ser un lluitador per la pau, per la reconciliació i el perdó. Des de molt jove va mostrar el seu compromís per lluitar contra la maldat que representava l’apartheid, que fins a l’arribada al poder de Frederik de Klerk, també mort recentment, era la forma de govern a Sud-àfrica resistint contra vent i mareja les tímides sancions internacionals i la condemna unànime a aquesta inacceptable discriminació pel color de la pell. La seva lluita, sempre des de postulats de la no-violència, va ser decisiva per anar minant un règim segregacionista la caiguda del qual es consumeixi amb l’alliberament i l’accés posterior a la presidència de Nelson Mandela.
Amb la idea d’unir el país des de la reconciliació i evitar una purga dels nous governants contra els antics, Tutu, com Mandela, va fer enormes esforços per aconseguir una Sud-àfrica que mirarà el futur sense oblidar i aprendre del passat. Va batejar la nova Sud-àfrica com el país de l’arc de Sant Martí simbolitzant la barreja d’ètnies, idees i colors que convivien junts en aquesta nova república postapartheid i de la que va dir: “Si ho fem bé serem el mirall on es podrà mirar la resta del món”.
Va liderar la comissió de la veritat i la reconciliació promoguda per Mandela, amb un compromís d’investigar els crims dels dos bàndols, posar el perdó de les víctimes i una certa compensació com a eix d’acció i amnistiar els que havien reconegut els seus crims per iniciar una nova era al país. Això li va guanyar enveges, critiques i acusacions des de les dues parts, però va continuar endavant amb la seva lluita personal d’aconseguir unir el país després de molts anys de divisió i opressió d’una minoria sobre la majoria.
Els seus valors ètics el van portar a criticar durament el successor de Mandela per les seves erràtiques polítiques públiques en temes com l’epidèmia de VIH que assolava i encara ho fa a aquell país. El seu compromís amb la pau i la no-violència el va portar, fins i tot després de ser una celebritat internacional a enfrontar-se personalment, amb greu risc de la seva vida, a torbes descontrolades que volien linxar ciutadans tant un color com l’altre sense cap mena de procediment judicial, o a enfrontar-se a Robert Mugabe, dictador de Zimbabue i gran suport dels antisegregacionistes sud-africans durant l’època de l’apartheid, per les seves contínues violacions als drets humans al seu país, o oposar-se de manera vehement a la invasió de l’Iraq, per entendre-la injusta i innecessària.
Però si una cosa distingia l’arquebisbe en l’àmbit humà, a més d’aquests valors morals, era el riure contagiós i el sentit de l’humor que sempre estava llest per mostrar. Recordo la primera vegada que el vaig conèixer, a la reunió que organitzava la fundació de Bill Clinton a Nova York. Hi havia una taula rodona moderada per Clinton i els participants eren diversos presidents, primers ministres i Desmond Tutu. Quan Clinton va presentar als membres de la taula va dir: “president tal”, “primer ministre qual”… i quan va arribar a Tutu va dir: “president… Perdó, arquebisbe Tutu”. En acabar les presentacions, l’arquebisbe va aixecar la mà i va dir a Clinton: “amb la seva presentació m’ha recordat una senyora a Sud-àfrica que em va saludar molt efusivament i em va dir: ‘encantat de saludar-lo, arquebisbe Mandela’, i jo li vaig contestar: ‘senyora, vostè el que vol és a dos pel preu d’un'”. A més de generar riallades a la sala, incloses les de l’arquebisbe, va donar peu a iniciar la sessió amb el bon regust de l’humor que sempre el va caracteritzar i del que hi ha nombrosos exemples.
Dr. José Ramón Calvo
La segona anècdota que tinc amb ell va anar cap al 2012, en què havíem començat el camí d’una fundació en què participaven com a membres més de 30 premis Nobel i jo vaig voler convidar-lo a formar-ne part. La meva sorpresa -que no oblidaré mai- va ser que al cap de pocs dies d’escriure-li la carta, un divendres a la tarda, quan visitava un centre comercial, vaig rebre una trucada. Qui era a l’altra banda? Ni més ni menys que el meu admirat arquebisbe Tutu.
Va voler que li expliqués amb més detall el que d’ell se n’esperava, i en saber que l’objectiu fonamental d’aquesta fundació era motivar i ajudar els joves als inicis de les seves carreres professionals em va dir que tingués la seva ajuda, advertint-me, entre rialles, que era un home ancià i jubilat i que, per favor, no ho “explotés”, perquè si no m’hauria de deixar abandonat en una missió tan important. A partir d’aquí vaig cuidar i mimar molt la meva relació amb algú a qui vaig admirar profundament, i cada 7 d’octubre el felicitava pel seu aniversari.
Invariablement, rebia una resposta automàtica dient que estava totalment jubilat i que qualsevol tema relacionat amb ell es tractés directament amb la seva fundació, però també invariablement, fins aquest any, rebia al cap de pocs dies una afectuosa resposta seva, agraint que cada any me’n recordés d’ell i enviant-me a canvi les seves benediccions. Les trobaré a faltar, igual que trobaré a faltar un home que amb la seva bonhomia, rectitud, fortalesa moral i sentit de l’humor va col·laborar de manera molt destacada que el món fos una mica millor.
Descansi en pau.
