Francisco González Redondo
Francisco González Redondo, professor d’Història de la Ciència a la Facultat d’Educació de la Universitat Complutense de Madrid i col·laborador de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), ha presentat al llarg d’aquest estiu en institucions de diverses ciutats, específicament de Cantàbria, la conferència “La mujer en la edad de plata de la ciencia española”, que se suma a la seva recent ponència “La edad de plata de la ciencia española. Del desastre del 98 a la convergencia europea durante la República”, en la que l’expert reivindicava les figures dels dos únics catedràtics d’universitat espanyols que ja exercien durant la República i que van poder ser rehabilitats després del franquisme: Francisco Giral i Augusto Pérez-Vitoria. En aquest cas, González Redondo aborda les figures de pioneres de la ciència espanyola, com ara María de Maeztu, Elisa Soriano Fischer, Felisa Martín Bravo o Carmen Martínez Sánchez, entre d’altres.
Emmarcada al primer terç del segle XX, entre les generacions del 98, del 14 i del 27, i articulada entorn de la Institució Lliure d’Ensenyament, es considera com a edat de plata de la ciència espanyola la del retrobament dels científics espanyols amb els europeus després de tres segles de regressió i en el qual van començar a tenir cabuda tant les dones com les classes populars. “Acostuma a considerar-se que, després de diversos segles de decadència que van culminar amb el desastre del 98, quatre generacions de científics espanyols, mentors del canvi uns, i tutelats per aquells al camí cap a la regeneració altres, protagonitzen el retrobament amb Europa. És la denominada edat de plata de la nostra ciència, a les mans de la qual hi haurà el panorama de les estratègies, assoliments, realitats institucionals i trajectòries personals que van permetre la convergència europea durant el primer terç del segle XX. Però, van ser només científics? No hi va haver científiques en aquells anys? Doncs sí. Són destacades les dones en aquella edat de plata de la ciència espanyola que va acabar abruptament a l’estiu del 1936”, inicia González Redondo la seva xerrada.
Per a González Redondo, el canvi substancial d’aquest període passa per la reforma legal que, a partir del 1910, va permetre el lliure accés a la universitat de la dona, per més que el seu procés d’integració acadèmica va ser lent, costós i, sobretot, molt desigual fins i tot ben entrat el segle XX. S’hi va sumar la creació de l’Associació Nacional de Dones Espanyoles el 1918, la qual cosa va permetre que destaquessin diverses figures femenines de la ciència com María de Maeztu en l’àmbit de les Humanitats o Elisa Soriano Fischer, doctora en Medicina que va aconseguir plaça en la marina civil. Després de la històrica visita d’Albert Einstein a Espanya el 1923, profusament recollida per la premsa i al mig d’una gran expectativa social, van aflorar d’altres figures com les de Felisa Martín Bravo, primera doctora en Física el 1926, que va treballar netejant les habitacions de les seves companyes d’estudis per pagar-se la carrera; Carmen Martínez Sánchez, primera doctora en Matemàtiques el 1927, o Vicenta Arnal, María Antonia Zorraquino i Ángela García de la Puerta, primeres doctores en Química el 1929. Aquell mateix any, Pilar Careaga va esdevenir la primera enginyera industrial espanyola.
D’altra banda, González Redondo ha estat mereixedor del premi Emboque de Oro 2025 que atorga la Casa de Cantàbria a Madrid com a reconeixement a les personalitats d’origen càntabre que destaquen per la seva trajectòria professional i la seva actuació a favor de Cantàbria. L’Emboque de Oro, que es lliura des del 1982, representa a una de les bitlles que es col·loca al costat d’unes altres nou que determina la tirada i que quan s’aconsegueix abatre suposa la jugada més valuosa del tradicional esport autòcton. Els guardons assoleixen ja la seva quarantena edició.
