La Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), en nom de tota la comunitat acadèmica, lamenta profundament la pèrdua de l’acadèmic d’honor i ambaixador extraordinari Gabriel Masfurroll, esdevinguda el passat 13 de desembre. “La seva desaparició suposa una pèrdua molt sentida per a la nostra institució. Masfurroll va ser una figura de referència pel seu compromís amb l’excel·lència, el seu esperit humanista i el seu constant suport als valors que inspiren la tasca acadèmica i social de la RAED, qualitats que va saber projectar també des de la seva responsabilitat com a president de Clínicas Mi. En nom de la Reial Acadèmica i de tots els seus membres, expressem el nostre més sentit condol a la seva família, amics i persones properes, als qui traslladem el nostre afectuós acompanyament en aquests moments de dolor”, va assenyalar el president de la Reial Corporació, Alfredo Rocafort.

Masfurroll va iniciar la seva carrera professional com a economista a l’àmbit sanitari i va participar a la creació de la Fundació Catalana Síndrome de Down. Va presidir durant gairebé una dècada el Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona, si bé la seva notorietat va arribar com a membre de la directiva del Futbol Club Barcelona. Actualment era assessor i membre dels consells d’administració de diverses companyies, entre elles les empreses sueques Kreab Worldwide AB i EQT Capital Partners. Al llarg de la seva carrera professional havia intervingut com a professor convidat en reconegudes escoles de negocis com ara IESE, Esade i l’Institut d’Empresa. Era així mateix mentor, assessor i inversor en empreses de joves emprenedors, columnista en diversos mitjans i autor de diverses obres de referència al món dels negocis. Havia merescut diversos reconeixements, entre ells la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l’Ordre Civil en Sanitat o l’Estrella de la Solidaritat de la República Italiana.

Com a homenatge, la Reial Acadèmia recupera el sentit obituari que el seu vicepresident Jaume Llopis li va brindar el passat 15 de desembre a les pàgines del diari “La Vanguardia”.

Un líder amb vocació de servei

La mort de Gabriel Masfurroll Lacambra deixa un buit profund. A l’àmbit professional, al món acadèmic, a la sanitat, a l’esport. Però, per als qui vam tenir la fortuna de conèixer-lo bé, la seva absència dfa mal sobretot al pla més personal, a les converses pendents, a les idees compartides, a una amistat construïda al llarg de dècades.

Vaig conèixer Gabriel Masfurroll fa gairebé quaranta anys. Ens va unir el Barça, però aviat vaig entendre que aquella afinitat inicial era només la porta d’entrada a una relació molt més rica. Masfurroll destacava ja llavors per una cosa poc comuna: pensament propi, esperit crític i una independència intel·lectual que va mantenir intacta fins al final. No va ser mai un home còmode per al gregarisme ni per als lideratges inqüestionats.

Va néixer a Barcelona el 1953, a una família marcada per una singularitat que ell evocava amb orgull: el lideratge de la seva àvia i de la seva mare al capdavant de l’empresa familiar, a una època en què allò era gairebé inaudit. En va heretar una manera d’entendre la responsabilitat i el treball que combinava exigència, discreció i sentit ètic.

La seva trajectòria professional va estar profundament lligada al món de la sanitat. Es va iniciar a l’hospital de Sant Pau, experiència que va marcar la seva vida. Allà va descobrir la seva vocació per la gestió hospitalària i va aprendre una cosa que repetiria sovint: que l’economia només té sentit quan és al servei de la qualitat assistencial i de les persones. Aquell principi va guiar el seu pas per la Fundació Puigvert, per American Medical International i per la direcció de centres tan emblemàtics com la Clínica Quirón de Barcelona o la Fundació Jiménez Díaz de Madrid.

El 1998 va fer un pas decisiu amb la creació d’USP Hospitales, un projecte pioner que va transformar la sanitat privada en Espanya. No va ser només un èxit empresarial; va ser un canvi de paradigma.

Després de vendre la seva participació a USP, lluny de retirar-se, va continuar emprenent, donant suport a projectes i assessorant joves empresaris i directius. En una etapa més recent, va impulsar el grup Clínicas Mi, projecte que encarnava la seva voluntat de donar continuïtat a una sanitat propera, ben gestionada i amb valors. En aquest projecte va tenir un paper destacat el seu fill, Gabriel Masfurroll Cortada, actual conseller delegat del grup, en qui va dipositar la seva confiança i a qui va acompanyar sempre des de l’experiència, sense interferir, amb respecte i generositat. Al costat d’ell, la seva filla Paola va ocupar sempre un lloc central a la seva vida familiar, de la que parlava amb orgull serè i gratitud constant.

El seu compromís amb la societat va ser sempre sincer, constant i profundament coherent amb la seva manera d’entendre la vida. Va creure fermament a l’esport com a eina d’integració i transformació social, especialment a través de la seva estreta vinculació amb la Fundació Laureus. Però hi va haver un compromís encara més profund, nascut del dolor més difícil d’afrontar: la mort del seu fill Álex, sent encara un nen. Aquella pèrdua va marcar per sempre Gabriel Masfurroll i la seva esposa, Cris, companya de vida, suport incondicional i referència constant en tots els moments decisius.

Va viure l’FC Barcelona des de dins, com a directiu i vicepresident en diferents etapes. Ho va fer sempre des de la lleialtat crítica, des de l’amor al club i des d’una independència de criteri que de vegades incomodava, però que era profundament honesta. Va estimar el Barça sense deixar de pensar per si mateix i va defensar sempre que les institucions només s’enforteixen quan accepten la discrepància.

A l’àmbit acadèmic, el seu ingrés en la Reial Acadèmia Euro­pea de Doctors com a acadèmic d’honor i ambaixador extraordinari, el maig del 2024, va ser per a ell un reconeixement especialment significatiu. Des d’aquell moment, Gabriel Masfurroll es va implicar amb l’acadèmia amb la mateixa actitud que caracteritzava tot el que feia: presencia constant, mà estesa, voluntat d’ajudar i de contribuir al desenvolupament institucional i humà de la RAED sempre que calgués.

Al tracte personal, Masfurroll era proper, directe i profundament humà. Tenia conversa, sentit de l’humor i una curiositat genuïna pels altres. Sabia escoltar, sabia preguntar i sabia callar quan tocava. No conreava amistats superficials ni relacions instrumentals. Valorava la lleialtat, la sinceritat i el temps compartit. Per això les seves amistats eren duradores i autèn­tiques.

Per a mi, Gabriel Masfurroll va ser molt més que un referent professional. Va ser un amic. Una conversa estimulant. Un exemple de coherència entre el que es pensa, el que es diu i el que es fa. La seva absència deixa un silenci difícil d’omplir, però el seu llegat -humà i professional- roman.

Ens correspon ara recordar-ho com ell va viure: amb llibertat, amb compromís i amb una profunda fidelitat als valors que donen sentit a una vida ben viscuda.