Miquel Ventura, director de projectes de la Fundació Pro Reial Acadèmia Europea de Doctors i impulsor del projecte d’observació i protecció de la biodiversitat marina Silmar, presenta a la comunitat acadèmica l’article “El silenci de la Sisena Extinció Masiva”, que complementa les seves recents reflexions sobre el paper que tenen la Fundació i la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) en aquest obligat canvi d’era on la humanitat es juga bona part del seu futur.
El silenci de la Sisena Extinció Massiva
Al llarg de la història de la vida al nostre planeta s’han produït cinc esdeveniments descrits com a extincions massives, processos en què desapareixen sense descendència entre un 20% o més de les espècies al llarg d’un cicle anual o bé un 50% o més de les espècies en un període entre un i tres milions i migs d’anys. Això es pot observar als sediments geològics on queden registrats per capes el que ha passat durant milers d’anys en una zona concreta del planeta. Podem estar veient un sediment horitzontal amb una alta riquesa d’espècies i de cop, uns registres més amunt una reducció dràstica d’aquesta riquesa a causa d’un fenomen natural.
Nine-Mile Canyon a Utha (USA) és un museu geològic a l’aire lliure, on es pot apreciar el pas del temps als seus estrats geològics, a través de la presència de diferents registres fòssils fins a l’arribada de l’home, que va deixar esculpit a les seves roques art indi que ha quedat intacte a través dels segles. Foto: Randy Langstraa.
La primera gran extinció que va patir el nostre planeta va tenir lloc fa 440 milions d’anys, amb el declivi biològic de l’Ordovícic-Silúric, que va eliminar el 85% de la vida a la Terra. Posteriorment, 80 milions d’anys després, un obrir i tancar d’ulls en termes geològics, es va produir la segona gran extinció coneguda: l’extinció del Devònic-Carbonífer, que va escombrar el 82% de la vida. Més tard va arribar la tercera extinció del Pèrmic-Triàsic i, 250 milions d’anys enrere, es va emportar el 96% dels éssers vius. Les darreres dues extincions, la del Triàsic-Juràssic i la del Cretaci-Terciari, que va acabar amb els dinosaures entre d’altres, són les responsables d’eliminar les tres quartes parts de la vida planetària, 210 i 65 milions d’anys enrere respectivament. En resum, el planeta Terra ha patit un total de cinc extincions massives en 380 milions d’anys.
A escala geològica l’edat de la Terra es divideix en espais de temps de llarga durada, anomenats eres. Les eres, alhora, es divideixen en períodes i aquests en edats. Es consideren cinc eres des de la més antiga a la més moderna: Arqueozoica, Proterozoica, Paleozoica, Mesozoica i Cenozoica. Aquestes denominacions provenen de la partícula zoica, que vol dir vida. Font: Carlos Ruiz. A. RTIC, 2017
El cicle del carboni i la nova extinció
Els ecòlegs evolutius més destacats del Museu Britànic tenen clar que la nova extinció estarà relacionada amb l’alteració del cicle del carboni. La seva rotunda afirmació es basa en les interrupcions humanes del cicle del carboni. Ara ens podem preguntar: què té a veure el carboni amb això? El carboni és un element essencial als compostos biològics del planeta i entre el 45% i el 50% de la biomassa del planeta està composta per aquest element. Això es basa en un equilibri molt precís i resulta clau per a la vida: la quantitat de carboni que és produït per les plantes s’ha d’equilibrar amb el carboni que es recicla als oceans, aquest balanç és molt important que es faci o el contrari el desequilibri porta conseqüències amb un efecte dòmino que poden resultar imparables.
Com a part del cicle, el carboni s’intercanvia entre l’atmosfera i els nivells superiors de l’oceà. Si tenim massa carboni, pot superar els mecanismes d’amortiment de l’oceà i desequilibrar el cicle. Sense menysprear la importància i la funció de l’Amazones, les selves tropicals i els boscos del planeta per equilibrar el cicle de carboni, considerats com els pulmons del planeta, això no és del tot cert. Els veritables pulmons del planeta són els oceans, que són els responsables de generar el 54% de l’oxigen terrestre i de captar gran part del CO₂ que està en excés a l’atmosfera derivat de les activitats humanes.
Si mirem enrere i estudiem l’evolució de la vida al planeta, cada cop que hi ha hagut un esdeveniment important a la història de la biologia també s’ha produït una pertorbació important en les condicions ambientals. Sabem científicament que hi ha una quantitat limitada de carboni que es pot emetre a l’atmosfera i als oceans en un període de temps geològic, un cop assolit aquest límit, hi ha una fase d’inestabilitat que ens pot induir a una extinció massiva. En aquest context, l’escalfament global del planeta i la desestabilització de l’atmosfera, sumat a altres forts impactes antropogènics, ens porta a una extinció massiva en un període de temps dramàticament curt.
Indicadors d’alarma
D’acord amb els seus càlculs científics del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i publicats els diferents informes del 2019 al 2021 i presentats a la COP26 de Glasgow, el límit d’emissió de carboni atmosfèric és d’unes 300 gigatones. Passats aquests nivells els esdeveniments ambientals i ecològics a la Biosfera derivats de l’escalfament global són desastrosos i pràcticament irreversibles a escala humana. Les dades que maneja l’IPCC indiquen que per al 2100 afegirem als oceans 500 gigatones. Molt més del límit calculat pels experts i el professor Daniel Rothamn. Aquest sisè esdeveniment d’extinció massiva d’espècies ha estat batejat com l’extinció de l’Holocè, una paraula que prové del grec i significa tot el que és recent.
Mapamundi amb el percentatge de pèrdua de biodiversitat. NHM, 2016
Una altra dada esgarrifosa que ens descobreix la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN, 2021) és que segons els darrers estudis cada 20 minuts desapareix una espècie d’animal o vegetal al planeta, arribant ràtios de desaparició de més de 26.000 espècies anuals en els darrers 15 anys. Un número alarmant i difícil de creure perquè no ho veiem. En context, és molt evident pensar que estem experimentant la sisena extinció massiva, sobretot perquè la taxa d’extinció és 100 vegades superior a les fases pretèrites.
Els impactes que la humanitat genera sobre la biodiversitat són múltiples i se sumen al canvi climàtic que accelera la sisena extinció massiva. Un procés que ens portarà al col·lapse de la Biosfera i de la nostra civilització. Dos aus jeuen mortes a la costa de Begur (Costa Brava – Girona) ofegats per culpa de restes de plàstic flotant. Foto: Miquel Ventura Monsó – Fundació RAED
Durant els darrers sis segles, la humanitat ha estat la responsable de l’extinció de més de 1.000 espècies de plantes i animals silvestres. Cada any milers d’espècies desapareixen de la faç del nostre planeta. Si a més parlem que actualment el 30% dels mamífers, el 55% dels amfibis i el 18% de les aus estan amenaçats d’extinció, no hi ha cap dubte que estem immersos en la sisena extinció massiva. Una realitat que segons acadèmics de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) i especialistes de la seva Fundació és, per no dir el primer, un dels reptes més importants a què avui s’enfronta la humanitat i que és que a aquest ritme desapareixeran més del 50% de les espècies terrestres abans de l’any 2050, fent inviable la Biosfera coneguda.
Segons dades recents de la Societat Espanyola d’Ornitologia-SEO Birdlife a la península Ibèrica més del 25% de les aus estan amenaçades i incloses a la llista vermella d’espècies en risc d’extinció de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Les dades presentades revelen que, d’aquesta llista, 22 espècies depenen directament de la gestió de l’Administració espanyola, que només ha actuat i impulsat estratègies de conservació per a set espècies dins de les quals hi ha l’àliga imperial, la baldriga balear o el trencalòs. Per a l’organització SEO BirdLife, el nivell d’acció per conservar les aus espanyoles és “insuficient”, destacant que des de l’any 2004, en què es va publicar el primer “Llibre vermell de l’estat de les aus a Espanya”, no hi ha hagut gairebé millores.
En aquest sentit, i tal com apunten els treballs d’estudi i recerca que es fan des de la Fundació RAED a través del projecte Silmar i dels treballs dels acadèmics de la RAED (el think tank del coneixement integral en el marc del projecte Reptes Vitals per a una Nova Era), les causes d’aquesta crisi de biodiversitat són múltiples i es retroalimenten. Pel que afecta la pèrdua de biodiversitat de les aus la contaminació atmosfèrica és una de les principals causes afectant el 80% de les espècies que viuen a la península o fan servir aquests territoris per desenvolupar part del seu cicle biològic. Altres causes d’origen antropogènic són la transformació dels espais naturals, el creixement de les ciutats, la presència d’espècies invasores, les activitats agropecuàries i l’ús de pesticides, la presència d’infraestructures elèctriques i, òbviament, els efectes de l’escalfament global també tenen efectes adversos per a la biodiversitat en general i per a les aus.
Podem evitar la Sisena Extinció
El declivi de les abelles i insectes al món és sens dubte el millor exemple del que està passant amb la Sisena Extinció Massiva; una realitat que podem visualitzar amb els nostres propis ulls per sensibilitzar-nos i actuar en conseqüència.
Com sempre expresso en aquestes línies i altres publicacions, som l’origen del problema i hem de ser la gènesi de la solució. En aquest sentit, encara que tenim molt poc marge de reacció, si disposem del coneixement suficient per actuar de forma responsable, efectiva i col·laborativa entre tots els agents que conformen la nostra civilització global (societat, empreses, grans corporacions i administracions públiques de tots els països del món). Des de la Fundació RAED treballem sense dilació, a través dels nostres projectes, per assolir el nostre gran propòsit d’acció i, des d’aquestes lletres, fem una invitació a tots aquells que, des d’un compromís ferm, s’uneixin a nosaltres per promoure el canvi social que necessitem per fer front als reptes vitals del futur amb esperança i amb la voluntat d’assolir l’excel·lència com a espècie i en perfecte equilibri amb la naturalesa del planeta. Una veritable utopia!
L’any 1516, el pensador, polític i escriptor anglès Tomàs Moro (1478-1535) va publicar una obra on descriu una imaginària societat perfecta, titulada “De l’estat ideal d’una república a la nova illa d’Utopia”. Era la primera vegada que la paraula utopia es feia servir. La paraula prové del grec i significa “enlloc”. Havia nascut el concepte d’utopia, que des de llavors fa referència a una societat ideal que no existeix realment enlloc, i que a més és irrealitzable… o no?
