Dr. Joaquín Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), aborda diversos aspectes sobre la Bioètica i els aspectes sociològics i històrics de la Medicina i la Pediatria en quatre articles publicats a les seccions “Lectores expertos” i “La mirada del lector” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors de la qual forma part activa. Es tracta de “La casita de la resiliencia de Stefan Vanistendael”, “Principios bioéticos en Medicina”, “Interpretando a Santiago Ramón y Cajal” i “El decálogo bioético de Jean Bernard”, que es van publicar entre els passats 14 d’octubre i 29 de novembre i que Callabed comparteix amb la comunitat acadèmica.
A “La casita de la resiliencia de Stefan Vanistendael”, l’acadèmic comparteix la seva visita a aquest reconegut sociòleg neerlandès, difusor del concepte de “resiliència” juntament amb Michel Manciaux i Jacques Lecomte i autor d’obres de referència com ara “La resiliencia o el realismo de la esperanza”, “La felicidad es posible”, junt a Lecomte, o “Despertar en niños maltratados la confianza en sí mismos: construir la resiliencia”. És, a més, el creador del gràfic “La caseta de la resiliència”. En aquest sentit, assenyala la definició que el mateix Vanistendael li va oferir de la resiliència: “La capacitat de la persona, grup o comunitat, de superar dificultats i continuar el creixement positiu davant de dificultats molt greus. La dificultat revela els recursos interiors que no coneixia la persona. Està comprovat que la qualitat de relació humana, l’autoestima, el desenvolupament de les competències, les xarxes socials i l’humor aporten solucions a les persones en dificultat. Som drogoaddictes del canvi ràpid i l’educació del nen necessita temps”.
Vanistendael també defineix la seva caseta: “Al principi, la caseta va ser una eina de comunicació per presentar de manera comprensible la resiliència. Després es va començar a utilitzar la caseta com una eina per acompanyar els processos de creació de resiliència. D’aquesta manera, aquesta caseta s’ha anat transformant en un model qualitatiu d’elements de resiliència, com l’acceptació fonamental de la persona, l’humor constructiu, la recerca de sentit… Es tracta d’una petita casa composta de diversos pisos i habitacions. Cada part fa referència a un camp d’intervenció possible per a la construcció o el manteniment de la resiliència. Els fonaments representen les necessitats materials bàsiques, com el menjar i les cures de salut. La planta baixa està formada pels vincles i les xarxes socials. A la primera planta hi ha la capacitat per buscar sentit a la vida. A la segona planta hi ha diverses habitacions: autoestima, aptituds personals i socials i sentit de l’humor. A les golfes hi ha una habitació oberta per a les noves experiències per descobrir”.
D’altra banda, a “Principios bioéticos en Medicina” reflexiona sobre els límits ètics de la medicina actual i, com a expert en la matèria, fixa els grans principis de la bioètica, una disciplina jove, però assumida per la comunitat mèdica. “Hi ha una certa confusió entre els fins de la Medicina i els objectius d’aquesta. Es pensa que el més important és vèncer la mort i que, amb la tecnologia adequada, es pot superar qualsevol malaltia. El biaix dirigit a la curació, sent molt rellevant, pot ser també costós, arriscat i incert, pot desembocar en alguns moments en una progressiva escassetat de recursos i fins i tot en una profunda crisi ètica. Només és ètic allò que és científic, cosa que no significa que tot allò que és científic sigui ètic. Com diu el radiòleg Maurice Tubiana, ‘s’han de respectar les arrels de la nostra cultura que són l’objectivitat i la prudència i posar a prova les decisions adoptades sabent que les veritats són temporals perquè sempre són perfectibles'”, assenyala.
A “Interpretando a Santiago Ramón y Cajal”, Callabed recupera la figura del Nobel espanyol que tant ha estudiat, en particular en els seus anys de formació, per explicar la seva visita al centre d’interpretació sobre la figura del científic al municipi oscenc d’Ayerbe. “Els meus passos es dirigeixen al número 19 del carrer Nou, on Santiago Ramón y Cajal va passar nou anys de la seva vida en un reduït pis d’una casa de tres plantes, que compartien amb dues famílies i tenien un corral comú. Justo Ramón Casasús, pare de Ramón y Cajal, la va llogar el 1860 i hi va viure ‘Santiagué’ fins que al cap de 17 anys va anar a viure a Saragossa seguint les destinacions professionals del seu pare. Al Centre d’Interpretació es mostra el patrimoni intacte d’un gran personatge. Va escriure així Ramón y Cajal sobre el seu pare Justo: ‘Honestedat amb què va servir el meu pare, honestedat connatural als homes de la muntanya, ja que es porta tan endins que s’arrossega per la vida des del bressol a la tomba'”, explica.
Finalment, a “El decálogo bioético de Jean Bernard”, l’acadèmic rememora la figura de l’expresident de l’Acadèmia Nacional de Medicina Francesa i del Comitè Nacional d’Ètica de França. “Deia que la Medicina li havia permès fer compatible l’humanisme i el seu gust per la ciència. Amic de Paul Valéry i Jules Romains. Va ocupar la butaca 26 de l’Acadèmia Francesa substituint Marcel Pagnol. De les seves ensenyances i aportacions a la Bioètica en tenim el seu Decàleg Bioètic“, assenyala. Callabed recorda com gràcies a ell, els comitès de Bioètica estan formats per filòsofs, sociòlegs, associacions familiars, juristes, parlamentaris, metges, biòlegs, investigadors, bioeticistes titulats i les persones necessàries implicades i necessàries per al cas per a resoldre.
