Sr. Fernando Ónega
Fernando Ónega, reconegut periodista, president del portal especialitzat 65ymás i acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’emotiu discurs que va oferir durant la recepció del Premi d’Honor de l’Associació de Premsa de Madrid, el mes de maig passat, en un acte presidit pels Reis Felip VI i Letizia, a l’Auditori Caja de Música de l’espai CentroCentro, actual seu de l’Ajuntament de Madrid. L’acte va comptar també amb la presència de l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida; el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Félix Bolaños; el delegat del Govern a la Comunitat de Madrid, Francisco Martín Aguirre, i la delegada de Cultura, Turisme i Esport de l’Ajuntament de Madrid, Marta Rivera de la Cruz. El jurat va destacar d’Ónega les seves sis dècades d’exercici de la professió i el seu compromís tant amb el rigor periodístic com amb la llibertat de premsa en plena transició democràtica.
Cap de premsa de la Presidència del Govern durant el mandat d’Adolfo Suárez i autor de bona part dels seus discursos, Ónega ha treballat en diferents mitjans escrits i audiovisuals. A la ràdio, va inaugurar el gènere radiofònic de la tribuna política en plena transició en el programa “Hora 25” de la Cadena Ser. Després ha estat director d’informatius de la mateixa cadena, així com de la Cadena Cope, a més de director general d’Onda Cero. En aquesta mateixa emissora, va col·laborar amb Luis del Olmo i amb Carlos Herrera. En premsa escrita va publicar el seu primer article als 13 anys a “La Noche” de Santiago de Compostela. Dos anys després ja firmava una pàgina setmanal i feia entrevistes a “El Progreso” de Lugo. Va dirigir el diari “Ya”, va fundar el confidencial i l’agència “Off the record” i actualment és columnista als diaris “La Vanguardia” i “La Voz de Galicia”. En televisió, va ser director de diversos programes a Televisió Espanyola, així com director de relacions externes de la cadena pública. També va presentar els espais informatius de Telecinco i Antena3. És autor de diversos llibres, entre els quals destaquen “El termómetro de la vida”, “Puedo prometer y prometo”, “Juan Carlos I” y “Qué nos ha pasado, España”. Al llarg de la seva trajectòria també ha rebut més d’un centenar de guardons.
Discurs de Fernando Ónega
Confesso davant vós, majestats, que la carn és tan feble com deia el catecisme. I com la carn és tan feble, ahir vaig caure en una temptació: vaig decidir posar-me en el costat bo del vers d’Antonio Machado (“de deu caps, nou / envesteixen i un en pensa”) i em va semblar que un discurs com aquest calia pensar-ho. Tampoc molt, perquè pensar en aquest país sol ser pecat mal compatible amb la litúrgia de la crispació.
A més, et poses a pensar imaginant que fas una cosa innocent, i als qui creiem en meigas i altres governants, comencem a veure fantasmes. El més aclaparador, qui soc jo per parlar en nom de ningú. Qui soc jo per parlar en nom de Vicente Vallés, que et deixa mut cada nit en interpretar l’actualitat i em va trepitjar la floreta en dir-me que el meu premi engrandeix el seu, quan ell sap que és a l’inrevés. Qui soc jo per saber què n’opina Ana del Barrio, gran cronista dels quixots que ensopeguen amb els molins madrilenys d’Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida. I qui soc per imaginar què diria Irene Dorta, tan jove i tan magistral periodista d’investigació. Només acudeixo a la memòria per recordar que una tal Letizia Ortiz Rocasolano va guanyar el seu mateix premi, llavors anomenat Mariano José de Larra, fa 24 anys, gairebé al segle passat. Què dic? Gairebé al mil·lenni passat!
Feta aquesta confessió, començo per un matís: Manu Leguineche va escriure que “són molts els que viuen dels premis”. Crec que no es referia a aquests, perquè viure, el que es diu viure, és a dir, arribar a fi de mes, fins i tot prendre una copa aquesta nit, és gairebé com la jornada laboral de Yolanda Díaz: la més bonica de les utopies.
El que jo vull proclamar és que, si existeix la glòria, la glòria és això. Josep Pla, que havia de tenir un rampell masclista, imaginava la glòria com un “estar envoltat de senyores que parlen posant la boca en forma de cul de gallina”. Perdoneu-me, però la frase és textual. Doncs veurà vostè, mestre Pla: pensant, pensant, la glòria és que en una professió caïnita et premiïn companys d’ofici més il·lustres que tu i et lliurin el premi ni més ni menys que els Reis d’Espanya, amb el superministre Félix Bolaños de testimoni excepcional i Almeida d’amfitrió.
I aquesta glòria no encongeix, però es fa efímera, si es recorda a l’enorme Fernando Fernán Gómez i un dels seus dits, gairebé tan celebrat com els seus cèlebres “a la merda!”. En recollir un premi, Fernán Gómez sostenia aquest punyent realisme: “A mi m’és igual. Total, l’any que ve se’l donaran a un altre”.
Ficat en exercicis d’humilitat, torno a la saviesa de Leguineche, per un dit necessàriament citable aquests dies: la premsa no és el quart poder; el quart poder és la xafarderia. Això val per a una redacció, per a Sarsuela, Moncloa, o aquesta Casa de Cibeles. La xafarderia, motor de l’opinió pública! La xafarderia, guia de la democràcia! Fins a Televisió Espanyola ho considera un bé d’Estat que cal alimentar.
En pensar es descobreixen coses que he de dir, perquè si no les dic, la gent creu que vius com l’alcalde quan no estén la roba a casa -ara estendrà bolquers- o la presidenta Ayuso, quan no aconsegueix comprar fruita. Aquelles coses pitjors són les ‘fake’, les màquines del fang i els fabricants de falsedats l’espectre dels quals sobresalta Pedro Sánchez i Bolaños com si topessin amb el jutge Juan Carlos Peinado.
Això em condueix al que Jordi Juan, director de “La Vanguardia”, escriu avui mateix: que el nostre ofici és el millor del món. Pot ser, director. Però viu una transició desconcertant. I no és per la tecnologia. És per la seva essència. És perquè estem passant de la societat de la informació (recordeu quan ens havia de fer feliços?) a la societat de la desinformació.
És que allà hi ha les xarxes, que signifiquen llibertat a l’abast de tots i la llibertat és democràcia. Però temeu-les, perquè estan suplantant als mitjans. Poden treure ofici i pa al periodista de sempre. I alarmeu-vos, perquè he llegit a Màrius Carol que els reporters passen més hores buscant notícies a les xarxes que al carrer, els jutjats i els bars, que és on és la informació. Vaig escoltar líders de la televisió que no presumien de la seva audiència, sinó d’haver estat ‘trending topic’. És el triomf de l’escombriaire d’idiotes, que diria Umberto Eco.
En aquella lluminosa penombra apareixen ‘influencers’ que competeixen amb poderosos emporis de publicitat. Famosos amb més seguidors que tots els diaris espanyols junts. Espontanis de l’opinió amb més influència a l’economia que les borses i més influència en la política que molts partits. Poderosos que volen fabricar i guanyar el relat per derrotar la veritat. Triomf de la mentida, amb la qual ja es guanyen eleccions. Deteriorament del sistema democràtic. Davant tot plegat, el meu pensador de capçalera, Manuel Cruz, planteja una greu qüestió: “Els professionals de la comunicació estan obligats a preguntar-se què han fet malament per perdre l’autoritat moral en la transmissió de la veritat”.
La meva resposta parteix de la trucada del Rei Felip a la dignitat en el seu últim missatge de Nadal i el Premi Carlemany. “Dignitat, aquella paraula tan devaluada”, va escriure Carlos Boyero. Malgrat tal devaluació, l’hem escoltat, senyor: lluitem per la dignitat. Aquesta és una missió de tota la societat i de les associacions de la premsa, començant per aquesta de Madrid que explica amb actius com Vicente, Irene i Ana i la presidència d’una dona de la talla de María Rey.
De la seva mà o per lliure, lluitem contra els poderosos que alimenten la desinformació, perquè creuen que així prolongaran els seus privilegis. Combatem l’anonimat d’internet, perquè l’anonimat és de covards, o de delinqüents potencials, o d’organitzacions que amaguen la seva identitat per fer malbé a l’adversari i al diferent. Assumim la petició de Lleó XIV: “Desarmem la comunicació de tot prejudici, ressentiment, fanatisme i odi”.
I deixeu-me exclamar: Ombrívol moment històric en què s’acaba de celebrar el Dia de la Llibertat d’Expressió amb aquests titulars: rècord de periodistes assassinats l’any passat i “la llibertat d’expressió està en retrocés”! Patètic balanç de les llibertats, si a més Bill Clinton avisa que, quan el ciutadà no sap el que és veritat i el que és mentida, està en perill la democràcia! Trist món el condemnat a la por de l’engany dels qui dominen la seva economia i governen els seus drets! Fosc horitzó per la denúncia de José Antonio Marina que el signe d’aquest segle és cridar l’atenció com sigui i negar-se a aprendre, perquè tot és a internet! Només ens falta que la intel·ligència artificial escrigui editorials… si no els està escrivint ja.
Però anoto una petició de Jordi Basté: “Fes-me somiar, no em mostris les teves ombres”. Així que dic: Alegre i esperançador món en el qual sempre guanyen l’honradesa i la qualitat i avui em permet llançar un somni! El somni de fer de la premsa, dels mitjans informatius, de vosaltres, companys, de tots nosaltres, el port refugi de la veritat! Potser aquesta sigui l’autèntica llibertat d’expressió.
Quan Bono, el cantant d’U2, proposa “de lluitar contra aquella sensació general que el món està fotut”, torno a l’origen de les meves paraules sobre el pecat de pensar i m’emparo una altra vegada en Antonio Machado: “Confiem, (confiem!) / que no serà veritat / res del que pensem”. Estimats amics, amigues, companys, autoritats, majestats: sempre tenen raó els poetes; facin-los cas, que en alguna cosa cal confiar.
I estimats membres del jurat dels Premis de l’Associació de la Premsa de Madrid: en nom de Vicente Vallés, Ana del Barrio, Irene Dorta i aquest escrivent, gràcies per honrar-nos tant. I un dubte que copio d’algú més enginyós que jo: ignoro per què diem “fallo” a alguna cosa que ha estat tan just, tan correcte i tan merescut com donar-nos aquesta distinció.
