Dr. Jaime Gil Aluja
Jaime Gil Aluja, catedràtic emèrit de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, president de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i antic membre de la Reial Acadèmia Catalana de Doctors, actual Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), protagonitza un ampli reportatge a l’edició digital del diari “La Vanguardia” publicat el passat 26 de juliol en el qual esbossa la seva dilatada i exitosa trajectòria professional i científica, que va arribar a valer-lo ser entre els candidats al Premi Nobel d’Economia. En conversa amb el periodista Adrián Monterrubio, l’entrevistat explica com a punt de complir 89 anys continua fent recerca i publicant amb la intensitat d’un jove doctorand per continuar sent un dels referents vius més grans al món del pensament econòmic en la incertesa.
“Va ser el catedràtic més jove de la Universitat de Barcelona, va assessorar grans institucions financeres i empresarials i es va convertir en una figura internacional per haver portat la lògica borrosa, aquell territori difús entre el possible i el probable, al cor mateix de l’economia. Pioner en introduir les lògiques multivalents en la gestió empresarial, Gil Aluja fa més de mig segle que lluita amb una certesa: la realitat que s’escapa als models tradicionals. ‘He observat en totes les èpoques de la meva vida que sempre hi ha fases en les coses; quan sembla que tot es posa en contra, cal pensar sempre que això acabarà’, afirma”, s’inicia un reportatge en el qual el protagonista fa la vista enrere per fer balanç de la seva trajectòria assegurant que no es penedeix de res i, en cas de poder tenir una segona oportunitat, repetiria tots els seus passos.
Gil Aluja repassa també una de les seves facetes més mediàtiques de la seva vida professional: el seu pas pel Futbol Club Barcelona com a president de la Comissió Economico-estatutària durant el mandat de Josep Lluís Núñez fins a assumir, l’any 2000, la Presidència de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres. En aquell període, explica, va arribar a dissenyar un algoritme per fitxar jugadors, entre ells alguns que van marcar la història del club dins i fora dels terrenys de joc com el búlgar Hristo Stòitxkov. La seva relació amb el futbol, tot i això, venia de molt abans, de la seva joventut, quan va haver de prendre la transcendental decisió de si es dedicava a l’esport o als estudis. “A mi m’agradava jugar a futbol i es veu que ho feia bastant bé, fins al punt que vaig ser porter de la selecció juvenil catalana. Això va fer que la mare d’una d’un amic meu se’n preocupés i des del Reus Deportiu van buscar un club a Barcelona a veure si em podien fitxar. Sense pagar fitxa, però pagant-me uns dinerets, i van trobar la Unió Esportiva Sants. Quan em van dir això vaig anar corrent a la meva mare i l’hi vaig explicar, però no em va dir res. Se’n va anar i va tornar amb un llibre a la mà i una pilota a l’altra. ‘Fill meu, les dues coses no poden ser; escull’, em va dir. I vaig escollir el llibre”, explica.
L’entrevistat també explica els seus durs inicis al món laboral, que va compaginar amb la universitat, i l’oportunitat que li va oferir la Seat. “Vaig treballar quan ja vaig poder, en cinquè curs, a la Seat, que estava organitzant-se. Van demanar cinc estudiants per fer pràctiques i em vaig apuntar de seguida. Quan vaig acabar em vaig quedar allà, però com era de la primera promoció d’Economia, un cop llicenciat, em van demanar que comencés a fer classes pràctiques. Així, al matí, de vuit a dues anava a la Seat, i a la tarda feia classes a la facultat. Cobrava poquet, però alguna cosa cobrava, i em vaig anar fent la meva vida… Fins que es va crear la llei d’Incompatibilitats i vaig haver de decidir entre els diners o la universitat, que era el que a mi m’agradava. La proposta que em va fer Seat, on jo ja era assessor de la direcció general, era importantíssima. Em van oferir molts diners, però havia de deixar la universitat. Vaig triar la universitat. És el que m’agrada, i en aquest sentit per a mi no hi ha sacrifici. Ni dissabtes ni diumenges”, afirma.
Exemple tant de precocitat com de longevitat i lliurament, Gil Aluja acaba oferint un consell a la gent gran que creu que es troba al final de la vida sense objectius vitals. “Els aconsello que sempre tinguin un objectiu. Que no tinguin mai un temps que no sàpiguen a què dedicar-lo. Que facin allò que els satisfà, de manera que la feina sigui una gratificació i no una penalitat. Abans de morir, el meu mestre em va llegar dues coses per escrit. La primera és que cal ser útil als altres. La segona és que cal crear la mateixa concurrència, que significa aconseguir que els teus alumnes sàpiguen més que tu. Aquests van ser els seus dos grans consells”, conclou.
